Un estudi de Dones Visuals i la UB alerta d'”una normalització i trivialització de les violències sexuals” al sector audiovisual català i alerta que les violències i desigualtats a l’audiovisual catalana “són dinàmiques estructurals i persistents”. Aquestes són dues de les conclusions de l’estudi, que ha investigat aquest 2025 les desigualtats, formes de violència i discriminació de les dones i identitats de gènere dissidents racialitzades, LGTBIQA+ i/o amb discapacitat al sector. Per fer l’informe s’han realitzat entrevistes a 52 professionals. Segons el text, les agressions verbals són les més freqüents al sector i s’han detectat casos d’assetjament laboral i se citen tres agressions físiques.
L’estudi segueix una metodologia centrada en entrevistes a professionals del sector, s’han entrevistat en total 52 dones i identitats de gènere dissidents racialitzades, LGTBIQA+ i/o amb discapacitat. L’estudi va procurar incloure treballadores de diferents àrees i amb trajectòries i nivells d’experiència diversos.
Carme Puche, portaveu de Dones Visuals, ha explicat a l’ACN que l’estudi “recull la veu i l’experiència” de 52 persones del sector audiovisual que “viuen en primera persona múltiples formes de violència i desigualtat”. La investigació no busca dades quantitatives, sinó que vol entendre “qualitativament quins sons els mecanismes que perpetuen la exclusió de determinats professionals dins del sector”.
Salma Jirachi, investigadora de l’entitat, ha assenyalat que l’estudi no pretén “jerarquitzar ni comptabilitzar” els diferents tipus de violències dins del sector, sinó entendre-les “de manera transversal i horitzontal, donant-les-hi el mateix valor”. L’estudi inclou violències “fàcilment reconegudes” com les violències sexuals, físiques i verbals, així com les més “invisibilitzades”, com ara la manca d’accessibilitat, la segregació o l’encasellament.
D’aquesta manera, les violències “més subtils i invisibles” tenen la mateixa importància, ha apuntat Puche. Tanmateix, les investigadores han destacat un espai masculinitzat on es reprodueix més la violència: totes les violències recollides en l’estudi es donen en els rodatges.
Puche ha assenyalat que en el sector audiovisual hi havia “una sèrie de violències que no s’havien mirat” i que, per tant, no estaven cobertes pels “protocols actuals”. Amb aquest nou estudi, ha defensat que és possible “dissenyar mesures concretes” tenint en compte “totes les persones i col·lectius”.
“Iniciar accions”
L’estudi ha estat enviat a diverses entitats i institucions públiques. Dones Visuals confia que l’estudi permeti “iniciar accions” i ha demanat al departament d’Igualtat i Feminisme fer “un pas endavant”.
5 categories
L’informe s’organitza al voltant de cinc categories detectades i treballades durant l’anàlisi: ‘Pràctiques i formes de violència’, ‘motiu de la violència’, ‘agents implicats’, ‘espais i àmbits’ i ‘respostes i reaccions’. Aquesta estructura d’anàlisi permet visibilitzar no només les violències del sector, sinó també els actors que les sostenen i perpetuen, els espais on es reprodueixen amb més facilitat i també les respostes i conseqüències que generen.
El document posa de manifest que les violències i desigualtats dins la indústria audiovisual catalana “no són fenòmens puntuals, sinó dinàmiques estructurals i persistents” que afecten de “manera transversal les dones i identitats de gènere dissidents racialitzades, LGTBIQA+ i/o amb discapacitat”.
Al llarg del treball de camp, han explicat, van emergir múltiples pràctiques i formes de violència que inclouen les agressions físiques, verbals i sexuals, la manca d’accessibilitat, el mobbing o el hepeating, entre d’altres. D’entre els motius principals que les originen destaquen el masclisme, el racisme, l’LGTBIQA+ fòbia, el capacitisme, la xenofòbia, la intolerància religiosa o el classisme. L’estudi també visibilitza que aquestes violències sovint les exerceixen diversos agents de la indústria audiovisual, siguin superiors, equips de treball, empreses privades o col·legues.
Agressions físiques
Les agressions físiques, tot i ser poc freqüents a la indústria, han puntualitzat, destaquen per la seva persistència. Dels tres casos trobats, dos succeeixen motivats per l’LGTBIQA+ fòbia: en un és la productora d’una pel·lícula qui agredeix la directora, aprofitant el seu rol de poder i autoritat, i l’altre es tracta d’una agressió al carrer amb lesió física a dues professionals queer en el marc d’un festival. Han apuntat que hi ha “un tercer cas de violència física motivada pel racisme, i amb forta càrrega simbòlica”, en què un director de sala toca els cabells de la directora de l’obra.
Agressions sexuals
Les entrevistades destaquen “una normalització i trivialització de les violències sexuals en el sector, especialment en rodatges amb equips masculins”. Desgranen que el motiu principal d’aquestes agressions és el masclisme, tot i que l’LGTBIQA+ fòbia també hi té un paper rellevant en nombrosos casos. La desigualtat de poder, sovint pronunciada per una diferència d’edat, és també un factor que intervé en la proliferació de les violències sexuals a la indústria.
Segons l’informe, una conseqüència freqüent d’aquestes violències és el desplaçament professional de les persones agredides cap a altres sectors, àrees o projectes, fet que evidencia que les agressions sexuals atempten contra les oportunitats professionals de dones i identitats de gènere dissidents de la indústria.
Agressions verbals, les més freqüents
Les agressions verbals són les més freqüents al sector i moltes entrevistades les descriuen com a quotidianes, com “a part del seu dia a dia”. Estan principalment motivades pel masclisme i el racisme, tot i que també estan relacionades molts cops amb l’LGTBIQA+ fòbia, el capacitisme, l’aspectisme o l’edatisme.
Accessibilitat
L’estudi revela una manca estructural d’accessibilitat del sector audiovisual català, “ple de barreres arquitectòniques, comunicatives, socials i cognitives que impossibiliten la participació de les professionals amb discapacitat”. Apunta, per exemple, que les persones sordes sovint són expulsades del sector audiovisual ja en l’etapa formativa, que no poden completar per manca de mesures d’accessibilitat, com la convalidació d’assignatures en què és requisit l’audició o l’adaptació d’exercicis i tasques.
Pel que fa a la neurodivergència, destaquen clars casos de manca d’accés, especialment en relació amb els horaris de rodatge incompatibles amb les pautes de medicació. S’assenyala que això porta moltes professionals neurodivergents a haver de renunciar a feines.
Més enllà de la manca d’accessibilitat, hi ha diferents casos de “negació explícita d’oportunitats” al sector per motius vinculats al racisme i la lesbofòbia. També s’han detallat casos de denegació d’accés a càstings i papers a actrius racialitzades pel simple fet de ser-ho.
Un cas de racisme recurrent
L’estudi ressalta un cas de racisme recurrent en què una treballadora va acabar sent acomiadada, fet que la va obligar a desvincular-se de les empreses del territori i a continuar la seva trajectòria únicament amb empreses internacionals.
Per altra banda, s’han detectat casos de violència simbòlica. Ho divideix en climes de treball poc acollidors amb els col·lectius infrarepresentats, que, a través de comentaris, hàbits i actituds, fan sentir dones i identitats de gènere dissidents que no haurien de ser allà; actituds condescendents i paternalistes, que infantilitzen o trivialitzen les opinions i aportacions de les professionals negant la seva autonomia i autoritat, així com pràctiques i situacions en què els col·legues de feina —majoritàriament homes— interrompen, menystenen i/o no donen valor a les intervencions de les seves companyes dones.
Al llarg de l’informe s’ha detectat “una praxi generalitzada en el sector de segregació”, en què les dones i identitats de gènere dissidents són relegades a tasques i rols professionals de menor visibilitat, lideratge i creativitat.
Assetjament laboral
S’han detectat diferents casos d’assetjament laboral per part d’empreses, productores i companyes de feina motivats pel racisme, la lesbofòbia i la transfòbia. També s’apunta que l’explotació laboral, és a dir, les pràctiques de violència que consisteixen a emprar de forma abusiva i en benefici propi la força de treball de persones en posicions subordinades, són una constant al sector i estan generalment exercides per caps d’empreses productores.
Conclusions
La majoria de les persones entrevistades afirmen haver patit alguna forma de violència al llarg de la seva trajectòria laboral en el sector audiovisual català. Tanmateix, les dades mostren que les respostes i estratègies per afrontar-les recauen principalment en iniciatives individuals, mentre que “les mesures reparadores o de protecció impulsades des de la mateixa indústria són pràcticament inexistents”.
Dones Visuals “està en perill”
Per altra banda, la portaveu de l’entitat ha denunciat a l’ACN que Dones Visuals “està en perill”, ja que hi ha “un problema de finançament greu” i reclama que les institucions públiques “reconeguin la seva feina” i donin suport a les entitats que treballen perquè les violències puguin ser erradicades al sector audiovisual.
