Els estanys del Pirineu continuen tenint un nombre similar d’espècies de plantes aquàtiques que fa 36 anys, però les que hi predominen ja no són les mateixes. Un estudi liderat pel CEAB-CSIC, que ha comparat 30 estanys del Pirineu Central i Oriental amb les dades de finals dels anys vuitanta, vincula aquest canvi a processos associats al canvi climàtic, com la reducció de la neu acumulada i l’increment de la pols del Sàhara. Els investigadors han identificat un llindar d’alcalinitat «molt baix», de 150 µeq/L, a partir del qual les comunitats canvien de manera més marcada, i alerten de l’extremada vulnerabilitat d’aquests ecosistemes.
La recerca, publicada a la revista ‘Freshwater Biology‘, ha analitzat estanys del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el Parc Natural de l’Alt Pirineu, la Cerdanya i Andorra. L’equip ha contrastat les dades dels anys 1987 i 1988 amb nous mostrejos fets entre el 2019 i el 2023, i ha analitzat també l’evolució de la química de l’aigua, centrant-se en els macròfits, les plantes visibles a simple vista.
Els resultats mostren que la diversitat s’ha mantingut relativament estable, sense una pèrdua generalitzada d’espècies. Els canvis més evidents s’han produït en els estanys on l’alcalinitat ha superat determinats llindars. És aquí on han augmentat les espècies capaces d’utilitzar el bicarbonat dissolt com a font de carboni mentre que han minvat les pròpies d’aigües toves i àcides. L’estudi situa un altre punt d’inflexió en una conductivitat per sobre dels 20 μS/cm.
Segons els investigadors, els canvis estan lligats a un increment de la meteorització de les roques i a variacions en la deposició atmosfèrica. «Aquestes variacions s’explicarien per la reducció de la quantitat de neu acumulada a les muntanyes i del temps que aquesta es manté sobre el terreny», ha explicat Esperança Gacia, investigadora del CEAB-CSIC que ha liderat el treball. Quan la neu es fon abans, ha detallat, l’aigua arrossega més minerals cap als estanys, a la qual cosa s’afegeix la pols del Sàhara, rica en calci, magnesi i fòsfor. Gacia ha remarcat que «petits canvis en la química de l’aigua poden traduir-se en canvis importants en les comunitats de plantes aquàtiques».
El coautor de l’estudi Eric Baqué ha destacat que els canvis «no responen gradualment als canvis ambientals», sinó que s’exacerben quan se supera aquest llindar, que ha qualificat de «molt baix». Segons ha explicat, les comunitats que ja eren per sobre del llindar als anys vuitanta no han canviat gaire, mentre que les que l’han superat des d’aleshores han modificat notablement la composició d’espècies.
Entre les guanyadores hi ha les espècies de creixement ràpid, com algunes dels gèneres Myriophyllum i Potamogeton. Els isoets, de creixement lent, han mantingut en general la cobertura, inclosa Isoetes creussensis, endèmica del Pirineu, tret de dos estanys on hi ha Phoxinus spp., un peix introduït, i on també han canviat les aigües. Per contra, les molses d’aigües àcides han perdut molta cobertura, i també han disminuït Sparganium angustifolium i algunes espècies de Ranunculus.
La recerca també ha comptat amb investigadors de la UB i del CREAF, i s’emmarca en el projecte FLORAQUA, que parteix d’un inventari de vegetació fet el 1987 a 35 localitats del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici sota la direcció d’Enric «Kike» Ballesteros.
