El vaig conèixer (tot i que no se’n deu recordar) a Prada de Conflent. Aprofitant que cobria la Universitat Catalana d’Estiu li vaig proposar una entrevista i em va convidar a dinar al menjador del Liceu Renouvier. Era l’estiu del 2012 i Junqueras començava a despuntar. Faltava molt poc per la gran manifestació de l’11 de setembre que va canviar el curs de la història de Catalunya. O almenys va canviar l’horitzó del carril central de la política catalana, que va deixar de fixar-se en el peix al cove per demanar la independència. Em va semblar franc Junqueras, que va aconseguir posar ordre a l’històric partit de Macià i Companys. Per això em sobta que tothom s’apunti ara a esmenar-li la plana. El més curiós, com feia notar la setmana passada Josep Gispert, és que el manifest per renovar la direcció està trufat d’alts càrrecs del partit. Qui cal canviar doncs quan es parla de renovació de la cúpula? Potser m’ho respondrà Junqueras si em torna a concedir una entrevista. Aquest cop pagaré jo. (Per cert, el Correal està de vacances i li guardaré el tros deu dies).
Sessió: No iniciada
