La transició política a Espanya, després de la mort de Franco, ha tingut tota mena d’anàlisis totalment divergents. Henry Kissinger, en un dels seus viatges a la Xina, es va entrevistar amb Zhou Enlai, mà dreta de Mao Zedong. Zhou Enlai va liderar la diplomàcia xinesa a la guerra freda. Durant la conversa entre els dos experts en política exterior, Kissinger va preguntar al seu homòleg quina opinió tenia sobre la Revolució francesa. Zhou Enlai va demanar de quin any estàvem parlant i Kissinger va precisar que del 1789. L’estadista xinès respongué: “No puc opinar. És una qüestió molt recent”. Aquests dies, amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Franco, tot va d’anàlisis sobre el franquisme i la transició. La publicació de les memòries de Joan Carles I ha donat peixet a les interpretacions històriques. Hi ha moltes teories amb conclusions diverses i en molts casos antagòniques. Per exemple, Francisco Tomás y Valiente, en el llibre A orillas del Estado, citat per Carlos Gil, la transició va ser “una sinfonía coral sin partitura, que se interpretó en un concierto sin espectadores, porque nadie se quedó fuera del escenario”. Als antípodes d’aquesta visió està Oihane Agirregoitia, eurodiputada del PNB, que va afirmar: “La transición en España se fundó sobre un pacto de silencio inacceptable”. Com volem ser equànimes i objectius en jutjar uns fets que van passar fa només cinquanta anys i dels quals la majoria dels que estem fent de jutges en vam ser protagonistes? Cal obrir molts arxius secrets i agafar més distància en el temps per fer una anàlisi acurada d’una etapa històrica molt transcendent. Ens cal una visió xinesa.
Sessió: No iniciada
