Cinquanta anys de la mort de Franco i vint-i-cinc de la d’Ernest Lluch. Totes les morts són absurdes però algunes, amb el pas del temps, encara ho són més. El dictador va morir de vell i al llit i el professor i polític, assassinat per ETA. De la mort de Franco recordo que celebràvem el meu aniversari, amb pastís i cava, mentre retransmetien l’enterro a la tele. Ens van donar una setmana de festa a l’escola. Els grisos encara atonyinaven pels carrers i va haver-hi les últimes execucions. De la mort de Lluch recordo la periodista Gemma Nierga alçant la veu pel diàleg. No ha pogut obrir la caixa dels records fins ara. Sorprèn que joves d’avui dia no condemnin el dictador, entristeix que el reivindiquin oblidant la repressió que va infringir a la societat civil. Argumenten que amb Franco es vivia millor en matèria d’economia i seguretat. En temps de crisi, cala el missatge d’ultradreta, que ignora que la pau d’una dictadura és la por d’ahir i la mort de demà. Només els ulls altra vegada saben els silencis antics entre nosaltres, va escriure Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aquests versos resumeixen la foscor del món quan no hi ha llibertat. El discurs de molts joves ara és la impotència d’haver de viure sense esperança.
Sessió: No iniciada
