El nucli abandonat de Saraís vell se situa a l’extrem meridional de la Vall de Boí, al límit amb el Pont de Suert i molt proper al nucli de Cóll. Al vessant esquerre del riu Noguera de Tor, i a 1330 metres d’altitud, hi destaca l’antiga església romànica de Sant Llorenç, de la qual únicament se’n conserva la fonamentació de l’absis, restes pictòriques i l’espadanya.
Entre els vestigis del poble també hi destaca el castell de Saraís, un petit recinte fortificat situat a un tossal a l’est del nucli amb restes d’una estructura circular, construïda amb pedra seca, i també diferents murs.
El màxim esplendor de Saraís vell data de l’any 1883, amb onze cases habitades. Es calcula que el 1888 tenia setanta-un habitants, vuitanta el 1910 i quaranta-un el 1930. L’abandonament progressiu del poble està causat per diferents incendis (els anys 1883, 1922 i 1955), que van destruir alguns habitatges i que van fer que els seus veïns emigressin, també perquè no hi va arribar mai accés rodat ni serveis i la canalla havien d’anar a escola lluny.
Saraís va quedar definitivament abandonat a finals dels 60 i actualment al nou poble de Saraís només hi queden tres cases a la riba del Noguera de Tor, al costat de la carretera. Hi ha dues maneres d’accedir a Saraís Vell, les dues només a peu. La primera des dels pobles de Durro i Iran, a través del cim de Codó, i la segona per un camí des de la carretera de la Vall de Boí, a l’entrada de Saraís nou i un cop creuat el pont, passat Casa Arnalló i enfront de Casa Capdevila a l’esquerra.
Actualment, a Saraís vell es comptabilitzen unes deu cases enderrocades o en mal estat, i cap d’habitada ni en estat de recuperació. El Castell de Saraís i el seu entorn està catalogat com a Bé Catalogat per l’Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. El factors de deteriorament són mediambientals i el nivell d’espoli és baix. És un dels quinze nuclis abandonats que hi ha a l’Alta Ribagorça.
L’última veïna
Maria Pallàs Abad és l’última veïna que va tancar la porta de casa seva a Saraís vell per baixar a viure a Saraís nou. Té 92 anys, va néixer a Ca de Taverné de Ginast (Ribagorça aragonesa) i va anar a viure a Saraís vell quan en tenia 22 i es va casar amb l’hereu de Ca d’Arnalló, Navidad Farré García, que va morir ara fa 43 anys, deixant-la vídua amb 50 anys.
Parlem amb ella a Ca d’Arnalló de Saraís nou, on es va traslladar a finals dels anys seixanta. Maria, que té una memòria finíssima i un caràcter molt vital, recorda que quan va arribar a Saraís vell hi havia cinc cases habitades amb una vintena d’habitants: Ca d’Arnalló, Ca de Basibé, Ca del Batlle, Ca de Txaume i Ca de Capdevila. Aquesta última es va cremar i es van traslladar al que seria més endavant el nucli actual de Saraís nou, encara que més tard van marxar a Lleida i ara és segona residència dels seus descendents.
Amb l’abandonament progressiu posterior, els de Ca d’Arnalló van baixar al nou poble a finals dels 60 i encara hi són (són els únics que hi viuen tot l’any); els de Ca de Basibé i Ca de Txaume no van reconstruir les cases i van marxar a Barruera i Durro, respectivament; i els de Ca del Batlle es van traslladar al nou poble, però de seguida van marxar a Balaguer i es van vendre la finca als de Ca de Llorens de Gotarta, que hi van viure uns anys i ara mantenen la propietat.
Maria recorda que a Saraís vell es dedicaven a la pagesia, tenien vaques, conills, gallines, ous, tocinos, i feien pa, formatges, manteca, confitat, i hort. Eren autosuficients i només compraven oli, sucre i sal. Per beure, rentar i regar tenien la font del poble i el barranc de Tena. Es feia comunal i totes les cases s’ajudaven per fer treballs i obres del poble.
No hi va haver mai accés rodat i es comunicaven amb toc de campanes o llençols estesos als prats per donar senyals als pobles del costat o als visitants. El mitjà de transport per arribar a Saraís vell i transportar coses eren només els cavalls.
El marit de la Maria pujava i baixava cada dia amb els animals. La carretera de la Vall de Boí va fer-se el 1952 i va ser la primera connexió amb el camí de Saraís vell. Van començar a arribar cartes per correu; els primers telèfons arribarien uns anys més tard; al poble vell només hi va arribar un fil rudimentari de llum i la canalla havia d’anar a escola lluny.
Els tres fills de la Maria, que van néixer a Saraís vell (els dos grans) van haver d’anar a estudiar fora (Cóll, Llesp, Almenar i Ivars d’Urgell). En el període de transició del Saraís vell al nou també van viure de forma esporàdica al vell algunes famílies de ciutat, que eren anomenats “els barcelonesos”, que van voler provar sort amb la vida rural arrendant cases, però que no se’n van sortir.
Mentre mira la foto d’aquell poble esplendorós dels anys 50, quan ella hi va arribar, la Maria assenyala el seu balcó, on s’endevina la padrina asseguda mirant amb prismàtics l’horitzó. Tenia aquesta afició, l’única finestra al món llavors. Maria guarda encara aquells prismàtics i ens els ensenya amb orgull i emoció, la mateixa que la va envair l’últim dia que va dormir a Ca d’Arnalló vella i va tancar la casa amb clau. Van fer la mudança a cavall en vàries vegades i quan van arribar a Saraís nou es van fer una casa ‘xica’ al costat de les de Capdevila i el Batlle, amb l’ajuda del paleta Ramon de Gotarta, que va comprar la de Ca del Batlle i hi va viure anys amb la seva família.
Quan fa 33 anys es va casar, un dels tres fills de la Maria, el Joan, que ens acompanya a l’entrevista i que viu amb ella a Ca d’Arnalló, es van construir amb la seva dona, Gràcia, la casa gran.
La Maria va anar tornant al poble vell mentre van tenir vaques i l’edat i la salut li van permetre. Ara fa 15 anys que no hi ha posat els peus i de vegades mira cap a dalt del tossal i sent molta nostàlgia. Ara és el seu fill Joan, que té eugues, qui hi va de tant en tant amb els animals. L’última descoberta feta és un antic forn entre les runes d’una casa. Al cementiri de Saraís vell hi ha pocs enterrats, només els avantpassats més antics, perquè la majoria dels més recents són a Cóll. La Maria també vol ser enterrada a Cóll amb el seu marit.
No és estrany que als de Saraís els anomenin popularment ‘saltabancals’ (a la Ribagorça cada poble té un sobrenom), ja que es déu probablement al fet que el nucli vell està envoltat de bancals i bancalets. Per arribar-hi ens trobem amb un fort desnivell, un barranc amb un doll d’aigua imponent i un bosc ple de lliris, amb un silenci només trencat pel cant dels moixons, i ple de rebolcades de porc senglar.
Entre les cases caigudes, desenes d’històries enterrades, colgades per l’heura, i enmig l’església amarada per la flor del nabiu. Amunt i avall, vistes privilegiades, i, com tots els pobles abandonats que eren estratègics, s’albira el seu passat. Racons de la Ribagorça que han quedat aturats al temps. Tresors de pau.
