Potser l’anglès és l’idioma del rock’n’roll per a molts, però un cop superats els temps i els embuts, és clar que el rock’n’roll és un llenguatge universal que no té edat, ni data de caducitat i, per descomptat, cap compromís lingüístic. La invasió anglosaxona és imparable, no es pot fer res davant els avenços d’una llengua que, quan es domina, sembla ser de les més senzilles, almenys més que les hereves del llatí.
Serveixi aquesta petita reflexió com a introducció per explicar aquesta ratxa de nous projectes que sorgeixen com a propostes musicals amb textos procedents de la Gran Bretanya, moltes aixoplugades sota el paraigua de l’indie pop, l’indie rock o l’indiota, com apunten els més radicals.
Hi haurà als qui els sembli lamentable aquest procedir i fins i tot preocupant, ja que es podria parlar de despropòsit cultural. És curiós que aquí cada vegada surtin més grups cantant en anglès, quan ya s’ha demostrat de sobres que el rock en castellà, català, gallec o euskera també té raó de ser.
Això convida a la convivència, a la complicitat i a poder interactuar en directe sense recórrer a l’anglès pseudo-macarrònic que es detecta a molts grups. Resulta que es posen a cantar en anglès donant el cant, és a dir, amb una pronunciació per caure la cara de vergonya si es presenten davant els deixebles de Shakespeare. Cadascú pot fer el que li plagui i en matèria musical la llibertat creativa és el que més importa amb unes copes, uns amics i una mica de rock’n’roll… Oh yeah!
