Un grup de periodistes de Lleida, tot plegat quatre gats, fem cada mes, aproximadament, unes trobades per fer-la petar i mantenir viu el nostre instint periodístic. L’ofici de periodista, com el de capellà, imprimeix caràcter. Mai no es deixa de ser periodista per molt que hagi arribat l’edat de jubilació. Les nostres trobades són mentre dinem. És una versió dos punt zero del banc del sinofós. La tertúlia entre estovalles és una manera innòcua de comentar l’actualitat i d’intercanviar les últimes tafaneries ciutadanes, sobretot les que fan referència al col·lectiu periodístic de la ciutat. Els periodistes som molt manefles, per molt que critiquem la premsa rosa. També hem de reconèixer un cert aire de sobreria respecte a les noves generacions. El periodisme actual és tècnicament millor, però més esvaït. Com si faltés sang. No és un problema del periodisme de Lleida, sinó de l’ofici en general. Una mena de pecat foradat. El periodisme de raça ha quedat engalzat entre el poder institucional i la contaminació perversa de les xarxes. Per allargar la tertúlia, els quatre gats anem a parar al París. L’interior del local està presidit per una reproducció ampliada d’un article de Pau Echauz titulat Siempre nos quedará el París. Diu l’articulista que al París s’hi torna per “voluntat, obligació o vagabundeo”. Haurem d’afegir que al París s’hi torna també a plorar la nostàlgia d’un ofici que ens va fer feliços. O potser, com diu Echauz citant el poeta Carles M. Sanuy, al París s’hi torna “a mirar passar la vida”.
Sessió: No iniciada
