Avui us explicaré un petit experiment que té relació amb els arbres genealògics, i que m’ha portat quasi mig any per portar-lo a terme. He puntejat tots els noms de les persones inscrites en els censos electorals de l’any 1975 dels municipis de Golmés (on va néixer la meva àvia materna), i de Bellcaire d’Urgell (on va néixer el meu avi matern).
Començant per Golmés, de les 922 persones que hi havia censades l’any 1975, tinc inserides a l’arbre 768. El que representa el 83,3% dels golmesencs que en aquell any tenien 18 anys o més. Això vol dir que entre aquestes 768 persones hem aconseguit trobar-hi algun tipus de parentiu, sigui més proper o més llunyà. Aquestes relacions de parentiu s’han pogut anar constatant després de consultar diferents fonts d’informació, com ara els llibres sagramentals de Golmés dipositats en l’arxiu del Bisbat de Solsona, censos electorals entre els anys 1890 i 1975 (que es poden consultar en línia des de la web de la Diputació de Lleida), repassar tots els noms de les persones que hi ha enterrades al cementiri o, també, recórrer a la premsa escrita. I en aquesta darrera font voldria fer especial menció a la revista Esclat, que amb els seus 40 anys d’història, m’ha servit per relacionar noms i cognoms en aquest trencaclosques, gràcies als seus articles, entrevistes personals i informació de natalicis, matrimonis i defuncions.
I tinc pendent encara de consultar altres fonts i llibres molt importants per poder seguir estirant del fil, com ara el Recull golmesenc o Història de Golmés, segles XVIII i XIX, escrits pel qui fou historiador i alcalde de Golmés, Josep Maria Palau.
Però com tot arbre, sigui genealògic o de tronc i fulles, necessita d’unes arrels per tal que el tronc i les branques vagin creixent. Les arrels golmesenques més antigues que he pogut inserir en l’arbre es remunten al segle XVII, amb els cognoms Vilalta i Visa, però he pogut veure documents del segle XVI que demostren que, en aquells anys, habitaven a Golmés persones amb cognom Calvís, Niubó o Sol, per exemple.
Altres cognoms es van anar assentant més tard. Per exemple, els Casanys van arribar a principis del segle XIX, de la mà dels germans Rosa i Jacint Casanys Llort, procedents de la població urgellenca de Ciutadilla, i descendents d’una família de teixidors, per part paterna, i de famílies més senyorials i nobles, per part materna, a mesura que l’arbre d’aquesta família va retrocedint en el temps. També van arribar a Golmés, en la segona meitat del segle XIX, els Tutusaus, procedents de Montagut de Querol, a l’Alt Camp. Joan Tutusaus Casellas (1844-1921), casat amb Rita Bosch Cusiné, natural de Castellví de la Marca (l’Alt Penedès), van tenir el seus dos primers fills, Macari i Jaume, a la població tarragonina. Un altre fill, el Joan, va néixer a Igualada, i un altre, segurament el petit, el Pere, l’any 1882, ja a Golmés. Uns naixements que, probablement, indiquen l’itinerari que van fer el Joan Tutusaus i la Rita Bosch des de l’Alt Camp fins el Pla d’Urgell.
I, és clar, després de totes aquestes investigacions i connexions de persones, m’han sortit cosins com a bolets. Alguns ja els coneixia d’abans, però no sabia pas que érem cosins tercers, quarts o cinquens.
Una cosa similar m’ha passat a l’hora de repassar el cens de 1975 de Bellcaire d’Urgell. La recerca de connexions familiars entre bellcairencs ha sigut més difícil perquè a penes no es disposen de llibres sagramentals de Bellcaire en l’arxiu del Bisbat de la Seu d’Urgell. Del segle XIX, només es conserven els baptismes, matrimonis i defuncions que es van portar a terme entre els anys 1863 i 1872. Tot i així, de les 1.196 persones de Bellcaire censades l’any 1975, he pogut inserir en l’arbre 683, el que representa el 57,1%. En aquest cas, tots els meus avantpassats que han viscut a Bellcaire hi van fer cap a partir del segle XIX. Els Reig, per exemple, procedents de la zona de Comiols i la Baronia de Rialb, i més antigament d’Andorra, segons el meu padrí, es van unir amb els Solé, assentats ja a Bellcaire des de feia temps.
Una de les anècdotes en la que m’he topat amb aquesta investigació bellcairenca és el descobriment de la relació de parentiu que tinc amb el director de LA MAÑANA, Francesc Guillaumet, encara que sigui molt llunyana. Concretament, el Francesc és primer cosí, dos cops llunyà, de la cunyada del cosí del marit de la meva tercera cosina llunyana.
Una connexió familiar, una mica rebuscada, no ho negaré, i que vaig descobrir al comprovar que un dels parents que teníem en comú era el malaguanyat Jaume Montfort Samà.
