El consum de televisió tradicional ha caigut a mínims històrics alhora que l’ús del televisor per a altres usos ha arribat al màxim. No m’estranya perquè poques coses són més avorrides que seure davant del televisor deixant que passi el temps. És del més terrible que es pot fer avui dia.
Una altra cosa és plantar-se davant la ‘caixa tonta’ per visionar una cosa concreta interessant que, en el meu cas, poc hi ha més enllà de ‘Los conciertos de Radio 3’ que passen per La 2 a les tantes de la matinada i quan la sessió de badalls s’ha fet inevitable. Ara bé, per badallar, però de fàstic, hi ha els informatius que a sobre cada cadena manipula a la seva manera com ofereix les notícies, algunes fins i tot obviant temes que són d’interès general, però no dels seus interessos.
En el record queda aquella famosa cançó en què Servando Carballar amb El Aviador Dro y sus Obreros Especializados insistien que ‘La televisión es nutritiva’. Recordo que quan només hi havia dues cadenes i no tothom es podia permetre el luxe de tenir un televisor a casa, ens van fer fer un exercici sobre els eslògans dels anuncis i ens ho passàvem pipa, perquè després els havíem de comentar a classe.
A la memòria de molts ens han quedat alguns enginyosos, famosos i memorables si bé el que em va quedar per sempre com a cançó que rarament no té una versió punk o heavy (suposo que per qüestions dels drets) és aquella de “yo soy aquel negrito del África Tropical que cultivando cantaba la canción del Cola Cao”. Eren temps tan diferents que fins i tot ens convidaven a una cosa impensable ara com allò de ‘Piensa en los demás’… Oh yeah!
