La vida és irònica: cal tristesa per conèixer la felicitat, soroll per apreciar el silenci i absència per valorar la presència. Per això, ara és fàcil adonar-se del bé que es vivia fa uns anys, abans que el fantasma de la crisi constant i la política de corrupció conduís aquesta societat irreparablement cap a la misèria. I que ningú s’atreveixi a sentenciar que per als covards el futur és incert i per als valents l’oportunitat perquè, tal com està el percal, no hi ha més que la subsistència, viure al dia i anar sortejant la incertesa de la millor manera que es pugui.
De vegades els records cavalquen sense poder-los posar regnes, però cal dominar les brides i els estreps per expulsar qualsevol esbós de decaïment. La dura batalla del guerrer està servida. La música acompanya les nostres vides, encara que molts no la sàpiguen escoltar, posant banda sonora als moments.
En aquests temps de comercialitat supina i escassetat de propostes trencadores, encara es pot gaudir dels clàssics i no m’estic referint a Mozart, Vivaldi o Beethoven, sinó a ‘sus majestades’ els Rolling Stones, Deep Purple, Black Sabbath o Led Zeppelin. El reguetón, per exemple, hauria de ser considerat contaminació acústica, perquè els que estimem el rock, odiem la música brossa.
En aquesta vall de llàgrimes la vida s’ha de prendre amb jovialitat, optimisme i pensant en el “to’palante” que canta el mestre Rosendo. El que un té, molts ho poden tenir, però el que un és, ningú no ho pot ser. Aquest és el tresor que ens convida a utilitzar aquestes “pequeñas tretas per continuar en la brecha” que entona El Último de la Fila, petites tretes per continuar a la bretxa… Oh yeah!
