A l’emperador Carles V se li atribueix haver dit que per parlar amb les dames utilitzava el francès; l’italià, per al comerç; el castellà, per adreçar-se a Déu, i l’alemany per parlar amb el seu cavall. El castellà, que és una gran llengua, té, efectivament, un registre místic, però també disposa d’una sonoritat aspra que espanta les criatures. En la batalla de l’amnistia, els diaris de Madrid disparen amb paraules i frases així: “Felonías; político ágrafo; despojos; desfachatez; irredentismo; apuntillar; agravio; antojo; histrión; pellejo; estocada; delito de lesa patria; cura frailón; felón; derrocamiento; constructivismo jurídico; ninguneo alevoso…”. Contra aquesta artilleria verbal no hi ha possibilitat de defensió. Per adonar-nos de la debilitat del català enfront del castellà com a llenguatge pugnaç, només cal veure que del clatell els castellans en diuen cogote. Tremend. Josep Pla va assegurar que el català de Lleida era ideal per a la política. Ara que ja es pot emprar al Congrés, esperem que el criteri de Pla es confirmi amb profitoses intervencions parlamentàries. En català, ni que no sigui de Lleida.
Sessió: No iniciada
