El passat dijous ens deixava el mític Hulk Hogan un dels grans icones de la lluita lliure de principis dels anys 90. Llegint les notícies de la seva mort i les cròniques que repassaven la seva vida va ser inevitable, i segurament li va passar a molta gent de la meva generació, que m’envaís un corrent de nostàlgia en recordar aquells bons moments que vaig passar de ben petit veient els caps de setmana Pressing Catch amb personatges emblemàtics com el mateix Hulk Hogan, però també el Último Guerrero, los Sacamantecas, el Marinero Tarugo o el Enterrador, per citar-ne alguns. Eren altres temps, l’oci televisiu era molt més limitat que l’actual i segurament el record està idealitzat pel filtre dels ulls d’un nen al qual les preocupacions de la vida li quedaven encara lluny. Com jo, hi ha tota una generació, persones que avui en dia són adultes, que recorden amb afecte aquells espectacles que conjuntament amb el també històric Humor Amarillo i el seu Chino Cudeiro omplien les hores dels matins dels caps de setmana i feien les delícies dels més petits i alguns de no tan petits. Cal reconèixer que aquests formats són el clar exemple que l’axioma que “abans tot era millor” és fals, perquè l’entreteniment audiovisual d’avui en dia ha guanyat molt en oferta i en qualitat. Així i tot, Hulk Hogan i la resta de la tropa ja són història de la televisió i nosaltres, els que ho veiem, uns padrins. Així és la vida.
Sessió: No iniciada
