La tragèdia d’Adamuz ha tornat a sacsejar la confiança en la xarxa ferroviària. L’accident, succeït en una via d’alta velocitat renovada, i el descarrilament a Gelida a causa d’una esllavissada han evidenciat que cal adaptar-la a un context de canvi climàtic. El ferrocarril és un exemple de mobilitat sostenible: transporta milers de persones amb un cost energètic i d’emissions molt inferior al cotxe o l’avió. Però aquest avantatge depèn de les inversions en millores i manteniment per tal que no minvi la resiliència de la infraestructura davant fenòmens naturals cada vegada més intensos. A més, la península Ibèrica té un relleu i una geologia poc aptes per als AVE i similars. Per això, calia invertir milers de milions d’euros en alta velocitat per acabar circulant a la mateixa velocitat que els Talgo? No hauria estat més eficient dedicar més recursos a rodalies i a descentralitzar la xarxa? El que passa amb els trens també és un efecte del desballestament dels serveis públics. També a la sanitat hi ha víctimes per manca de recursos. I en grau més baix, a l’educació. No ens podem resignar a gestionar crisis sense implementar mesures de prevenció. Quantes morts evitables estem disposats a tolerar?
Sessió: No iniciada
