Una empresa lleidatana que forma personal militar busca gent per anar a lluitar a Ucraïna amb uns sous que no estan malament i amb la possibilitat de triar si es vol estar en primera o segona línia. Vaja, una oferta a la carta amb contractes que se signaran amb el Ministeri de Defensa d’Ucraïna, que és qui fa l’encàrrec. D’entrada (i més enllà del meu pacifisme) no hi tinc res a objectar perquè tothom fa el que vol amb la seva vida i els requisits que es demanen no estan a l’abast de tothom. De la guerra, però, sí que en tinc criteri perquè vaig escoltar molt atentament el que em van explicar al respecte els padrins. Uns van haver de fugir de casa, errant cap allà on les bombes del Cap de Pont de Balaguer no els toquessin, altres van passar hores i hores al front de l’Ebre fins que els van fer presoners i es van passar anys en un camp de concentració de Burgos fins que el capellà va determinar que eren bona gent. La d’Ucraïna, per cert, té un cert component romàntic com la nostra Guerra Civil. Aquí es lluitava contra el feixisme i allí contra Putin. Ara bé. La guerra és la guerra i no és cap joc, tot i que els mercenaris (en aquest cas, made in Lleida) lluiten per diners i ja saben el pa que s’hi dona. Ja s’ho faran.
Sessió: No iniciada
