La Paeria de Lleida commemora demà els 140 anys del naixement d’Antoni Vives amb un acte institucional d’homenatge que compta amb la presència de familiars. No és només una efemèride, sinó de “la recuperació d’una figura clau del municipalisme republicà lleidatà”, el primer alcalde d’ERC a la ciutat, i un dirigent que va governar Lleida en dos moments crítics de la seva història contemporània: els Fets d’Octubre de 1934 i l’esclat de la Guerra Civil.
Antoni Vives i Estover va néixer a Lleida el 4 de febrer de 1886, en una ciutat marcada per una forta vida associativa, sindical i política. Vinculat al republicanisme catalanista, va formar part d’una generació de dirigents que van entendre l’Ajuntament no com un espai menor, sinó com una institució central del projecte democràtic i nacional català. La seva arribada a l’alcaldia va simbolitzar l’entrada d’ERC al govern municipal en plena Segona República, en un moment d’alta mobilització social i de grans expectatives de canvi. La Lleida dels anys trenta era una ciutat travessada per tensions socials, amb una pagesia mobilitzada, un moviment obrer actiu i una burgesia local inquieta davant les reformes republicanes. En aquest context, governar des de l’alcaldia exigia habilitat política, capacitat de pacte i una clara orientació ideològica.
El primer gran episodi que marca el seu mandat arriba l’octubre de 1934. Davant la involució política de l’Estat espanyol i l’entrada de la dreta autoritària al govern, el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclama l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. A Lleida, l’Ajuntament presidit per Vives dona suport institucional a la proclamació, alineant-se amb el Govern. A la Paeria s’hi hissa la bandera catalana, un gest de gran càrrega simbòlica i política que situa el consistori lleidatà en el centre del conflicte. La resposta de l’Estat és immediata i contundent: suspensió de l’autonomia, empresonament dels dirigents catalans i intervenció dels ajuntaments. A Lleida, com a la resta del país, el govern municipal és destituït.
El segon moment decisiu arriba el juliol de 1936, amb l’aixecament militar que desencadena la Guerra Civil. Antoni Vives torna a ocupar l’alcaldia en un context radicalment diferent: col·lapse institucional, violència als carrers i una societat profundament fracturada. Governar Lleida en aquell moment significava garantir l’ordre públic, assegurar l’abastiment d’aliments, gestionar els serveis municipals i intentar preservar, tant com fos possible, la legalitat republicana enmig del caos.
Com molts alcaldes republicans, Vives va haver de prendre decisions urgents i sovint dramàtiques, amb escàs marge d’actuació real. Els ajuntaments esdevenen, en aquells mesos, la primera línia de contenció institucional, sovint desbordats per uns esdeveniments que superen qualsevol previsió.
La derrota republicana posa fi a la seva carrera política. Amb la victòria franquista, Antoni Vives és represaliat i obligat a exiliar-se. S’estableix a França, on viu lluny de Lleida i de la vida pública fins a la seva mort, l’any 1961, a Tolosa de Llenguadoc. L’exili no només el priva del retorn, sinó que el condemna a una invisibilitat forçada, compartida per tota una generació de càrrecs electes republicans.
Durant dècades, la dictadura va esborrar deliberadament la seva figura del relat oficial i només amb la recuperació de la democràcia comença, lentament, la restitució d’aquest llegat. L’homenatge que avui li ret la Paeria ajuda a entendre, segons els impulsors de l’acte, el preu que va tenir, també a escala local, la derrota de la República.
