Les discoteques d’abans eren com les biblioteques. Mentre que a aquestes últimes s’acudia a culturitzar amb els grans mestres que són els llibres, a les primeres s’acudia per divertir-nos però també per aprendre a valorar la música. Molts són els discos que tenim a la nostra col·lecció que són fruit d’haver-los escoltat primer en aquest espai lúdic on anàvem fidels cada cap de setmana.
Val que les discoteques servien de punt de trobada amb els amics i de pas per flirtejar amb alguna bonica joveneta, si s’escau, però un dels objectius bàsics era estar al dia de les novetats que sorgien al mercat discogràfic en uns temps en què no hi havia tecnologia de cap mena.
Quan sonava algun tema que ens seduïa, ràpidament anàvem al ‘punxadiscos’ -que no ‘disc jockey’ ni DJ- a que ens ensenyés la portada del disc i, si teníem una mica de confiança amb ell, a sobre ens feia algun comentari sobre el treball. Aquests especialistes a mantenir l’ambient eren molt importants per a nosaltres, tendres mancebos, que ens anàvem endinsant als senders musicals i no ens servien les horterades que sempre han imperat als mitjans, més preocupats pel negoci comercial que no pas per l’aliment de l’ànima.
A sobre, a les discoteques hi havia mitja hora per a ‘el lent’, moment que aprofitàvem per treure a ballar aquella noia que tant ens agradava. La música serveix d’unió amb els nostres semblants i conforme passen els anys es van component bandes sonores a les nostres vides. En fi, que si el rock va ser creat pel diable, no em vull imaginar quina mena de ser maligne va ser capaç de crear l’odiós reguetón… Oh yeah!
