Conec una família que, cada any, el vint de novembre enceta una ampolla de cava. Una vegada, fins i tot, es van equivocar i la van obrir el vint d’octubre. S’ho van prendre alegrement i, el mes següent, van repetir. Aquesta celebració, íntima, pot ser ofensiva per una part de la població. El cas és que és privada; no fa apologia ni publicitat. Però, avui, els ànims estan tan encesos com gairebé fa un segle i, ves a saber, en respectaré l’anonimat.
Suposo que, enguany, aquesta família farà festa grossa i hi afegirà un pastís: es commemora el cinquantè aniversari de la fi de la dictadura a l’Estat espanyol. De la mateixa manera, hi deu haver famílies que faran dol. Cadascú que faci el que pugui. El que em resulta incomprensible en política és, per una banda, la intolerància agressiva; i, per l’altra, la ignorància generalitzada.
Em deia una amiga que hi ha tota una generació que ni ha viscut una dictadura, ni una guerra i, per distància temporal, tampoc ha conviscut amb algú que s’hi hagi trobat. Per tant, “cop d’estat”, “règim dictatorial”, “enfrontament bèl·lic” són termes descriptius de situacions alienes, ni temuts ni magnificats. El fet de no saber-se part d’una societat que ha experimentat aquestes situacions polítiques traumàtiques fa que aquests individus tinguin un desconeixement polític extrem. Quan algú no té cap mena de cultura política és molt fàcil que s’interioritzi brossa. I, a la brossa, és molt senzill que hi vagin les mosques. Desfaré la metàfora: ser ignorants políticament ens converteix en persones sense criteri a les quals no costa convèncer de votar qualsevol cosa o, el que és pitjor, d’actuar defensant qualsevol cosa, vagi o no en contra dels drets fonamentals dels individus. Ho he corroborat entre grups d’adolescents: la gran majoria no sap què estava en lluita per la Guerra Civil espanyola, no pot identificar els bàndols, no sap discernir “esquerres” de “dretes” desconeix els termes liberalisme, anarquia, comunisme o estat del benestar. I potser la gent jove té un petit passi, per inexperta. Però n’hi ha que votem; sense saber de la missa la meitat. Així i tot, ens exaltem, ens discutim molt, ens enfadem, ens pegaríem; bé, ja ens agredim a Torre Pacheco, per exemple. Però fixa-t’hi: ens pegaríem per eslògans i no sabem diferenciar monarquia parlamentària de república.
La desconeixença dona unes ales estentòries. El desvergonyiment proclama la nostra capacitat de vol. I la reclama, de manera violenta. Encara que no sigui un vol, sinó un salt suïcida. La violència política, a parer meu, no és només una ofensiva física; això és l’extrem que passa quan s’acaben les paraules. Un atemptat polític comença quan es judicialitzen les diferències, quan es recorre a l’insult i a la denigració gratuïta. Quan s’estigmatitza el vulnerable.
Entenc que als gurús de les xarxes els sigui senzill fer esquitllar la pobresa a la qual ens empeny el capitalisme impúdic –sí, cada dia perdem drets i som més pobres– cap a la por (pocs recursos en sanitat, en educació, en seguretat, ens prenen la feina, els pisos, els carrers). Entenc les rabietes dels adolescents, ciutadans en construcció, acabats d’estrenar en opinió política. Però no entenc els adults transformats en hooligans d’alguns diputats; sense digerir cap discurs i aplaudint cada intervenció dels meus, xiulant la dels altres, sense res al cap i, al pap, només consignes cedides per algun estadista que serveixen de mantra justificatiu. Com es fa, per fer sàvia tota una societat?
