A finals de febrer, la floritura dels ametllers conté la nostra bogeria, són l’indicador que encara hi ha certeses, canals estacionals per on transitar, coordenades on enclavar-nos per no perdre el nord. I floreixen per tot arreu, per les esquerdes dels talussos els veus com joies rares a través de la boira que, en ple hivern com estem, ens visita i ho cobreix tot amb una aurèola de misteri. Perquè la flor no només és primavera sinó auguri d’ella. En la flor blanca i de pàl·lid color de rosa, asseguda, hi ha una ametlla. Aquesta contenció plana i s’amarra sobre la nostra terra no-verge. I emergeix de la cintura d’homes i dones pageses una tremolor inevitable, les cames arrelades fondament, i nosaltres, prop i presents, una mescla d’admiració i de temor.
Sessió: No iniciada
