No fa falta un cel tèrbol per no veure-hi clar i esparvera que l’efecte papallona deixi el Pallars enteranyinat pel fum de la Columbia Britànica, allò que hagués considerat una visió surrealista fa uns pocs anys, és a l’ordre del dia. El món és petit i les estacions curtes, aquesta columna de l’últim diumenge d’agost marca, per a mi, la fi de l’estiu que, apocalíptic o no, em deixa la claríssima imatge del batec muscular de dos cérvols creuant-se davant meu i regalant-me el salt de tornada a la feina més esperançador que us pugueu imaginar. Aquí, una optimista, que creu en els petits gestos per aconseguir grans canvis i pensa que no tot s’està fent malament, s’acomiada i us dona les gràcies per llegir-la i pel retorn.
Sessió: No iniciada
