De rosari i missa diària amb mantellina, anava sempre vestida de negre. Va néixer a finals del segle XIX i amb dues nenes petites va patir un cop molt dur: el seu espòs, un jove militar, va morir afusellat dies després del començament de la guerra civil. Amb l’ajut de familiars se’n va sortir i dins de l’enorme desgràcia de quedar-se viuda tan jove va ser recompensada en acabar la guerra, perquè al seu estimat l’havien assassinat els perdedors. Per això, no és difícil d’entendre que tal dia com avui de fa 50 anys, la padrina Francisqueta plorés desconsoladament davant del televisor en blanc i negre, atenta a la programació especial sobre la mort d’un dictador que va governar el país amb mà de ferro durant quatre dècades. La padrina Francisqueta és fruit d’una època, una època molt trista que hauria d’estar ben enterrada, però malauradament no és així. Els hereus del tirà, que ho va voler deixar todo atado y bien atado, pul·lulen, continuen fent sentir la seva veu i el més greu: aprofiten qualsevol oportunitat per ensarronar part de la gent jove, que amb una educació deficient i la infuència de la porqueria de les xarxes socials han perdut el nord. Avui, doncs, cal recordar el mig segle de la desaparició del dictador i s’ha d’explicar tota la veritat per aconseguir deixar per sempre enrere la foscor d’un període de la nostra història molt negre, tan negre com la roba de l’entranyable i estimada padrina Francisqueta.
Sessió: No iniciada
