Dels molts canvis que s’han produït i que han transformat la societat actual, el que trobo més interessant ha estat el de la mobilitat i l’impacte que ha tingut en les ciutats. L’enorme mobilitat actual i ser conscients de fins a quin punt les ciutats depenen d’aquesta mobilitat, fa que governants i tècnics hagin de tenir en compte aquest factor en la seva gestió. Davant d’aquest nou paradigma, actualment ens estem qüestionant el mateix concepte de ciutadania.
Fa uns anys era molt senzill fer comunicació política en l’àmbit local perquè tot estava centrat en la gent censada en un municipi. Només s’havia de tenir en compte en què pensaven els veïns. Amb l’arribada de la mobilitat s’ha capgirat tot. Si ara visitem a totes i cadascuna de les ciutats mitjanes del país i anem a l’ajuntament, a l’hospital, a l’escola, els jutjats o la comissaria i els hi preguntem on viuen, comprovarem que una gran majoria dels treballadors d’aquestes institucions viuen fora de la ciutat. I el mateix passa quan analitzem l’empresa privada. D’ençà de la revolució industrial, la gent vivia allà on tenia el lloc de treball. Ara ja no. Diversos són els factors que han produït aquest canvi: l’expulsió de la indústria a les perifèries, el preu de l’habitatge… Avui en dia hi ha molta gent que treballa a la ciutat però no hi viu. I molta gent que hi viu, no hi treballa. De fet, la residència ja no està en funció del lloc de treball sinó d’altres factors més lligats a l’estil de vida. Com ha canviat això a l’hora de gestionar les ciutats? D’una manera molt clara. S’ha produït un desplaçament on l’important ja no són els qui voten –cens– sinó els que influeixen als qui voten. Aquests treballadors públics que treballen al municipi, però en viuen en un altre contribueixen a configurar l’opinió pública del municipi encara que ni hi visquin ni hi votin. A l’igual dels botiguers o els qui tenen segona residència si parlem d’un municipi turístic. No voten al municipi, però contribueixen a definir l’opinió sobre la política local. Fins i tot algú que tingui un perfil en una xarxa social on li agradi comentar la política local i tingui un nombre important de seguidors, encara que visqui a l’altra punta del món, influeix en l’opinió pública local. Ni hi viu, ni hi vota i, fins i tot, ni hi posa els peus, però influeix. I és que ara ja no va de qui vota sinó de qui configura l’opinió de les coses, qui influeix als que voten.
D’aquí la importància de tenir en compte aquests fluxos diaris a l’hora de gestionar la mobilitat. La majoria d’alcaldes no tenen en compte aquests desplaçaments constants i prenen decisions respecte a la mobilitat basades en el model passat de ciutat. On la gent viu i treballa al municipi. Però ara ja només és una minoria qui fa això. Lleida té el doble de llocs de treball que treballadors hi ha a la ciutat, Mollerussa té el doble de treballadors que hi viuen que llocs de treball la ciutat genera. I Tàrrega multiplica per tres el nombre de llocs de treball respecte als treballadors del municipi. I a Balaguer o Cervera, més del mateix. No entendre les ciutats com un ecosistema que va més enllà dels empadronats i que viu dels moviments que és capaç de generar a través dels serveis que genera, és un error. Les ciutats avui en dia, viuen dels fluxos, no només dels fluxos turístics sinó també dels laborals, dels administratius, dels de servei, etc.
Vists des de dalt, el problema rau en el fet que continuem quantificant el pes de les ciutats –i dels pobles– en funció del seu padró, quan fa temps que això, segons el meu humil punt de vista, ha quedat obsolet. Les ciutats avui en dia no són només les persones que hi resideixen de manera estable o les persones que hi estan empadronades. Les ciutats són sobretot les persones que les usen habitualment. Podríem parlar d’àrees urbanes, però també ens quedaríem curts. I és que el finançament actual de les ciutats també està basat en el nombre d’habitants i no en la capacitat de generar fluxos que tenen. Caldrà que es corregeixi aquest nou paradigma, ja que ens hi juguem la capitalitat…
