Ahir, en parlar del llibre del periodista Lluís Canut La vida en directe. 50 anys del millor periodisme esportiu, dedicat a les persones afectades de Parkinson, se’m va quedar al tinter una anècdota molt emotiva. El 20 de maig de 1992, Lluís Canut era a l’estadi de Wembley, a la final europea entre el Barça i la Sampdoria. Per motius dels drets televisius va haver de seguir el partit des de la graderia amb altres seguidors blaugranes. Quan Ronald Koeman va marcar l’històric gol que va atorgar al Barça la seva primera Copa d’Europa, Lluís Canut es va abraçar d’alegria amb una noia que tenia a la vora, tot i que no es coneixien de res. Quinze anys després, quan el Lluís estava davant de casa a Sant Just Desvern, se li va acostar una parella jove amb una criatura en un cotxet. La noia es va identificar: “Et recordes de mi? Soc la noia amb qui et vas abraçar per celebrar el gol de Wembley”. Lluís Canut va explicar l’anècdota al programa de Jordi Basté a RAC1 dos dies abans de la presentació del seu llibre La vida en directe. 50 anys del millor periodisme esportiu, amb edició de Víctor Lavagnini. Al cap d’una estona va trucar a l’emissora Mònica, la noia de Wembley. La història queda recollida en l’últim capítol titulat La noia de Wembley, en el qual Lluís Canut desitja que la Mònica “pugui llegir aquest llibre”. Dijous passat, durant la presentació del volum a la Casa del Llibre de Barcelona, va aparèixer la Mònica, que es va poder tornar a abraçar amb Lluís Canut i aquesta vegada també amb l’heroi de Wembley, Ronald Koeman, tots tres.
Sessió: No iniciada
