L’escriptor i exnovillero Nicolás Sampedro diu a La Vanguardia que els joves tornen a les places de toros, atrets pel fet prohibit. Segons Sampedro, en una entrevista de Víctor-M. Amela, els joves catalans viatgen a Ceret, Nimes, Saragossa, Vinaròs o Terol (i també a Osca, em consta) per veure les corrides de toros que la llei prohibeix a Catalunya. Sempre s’ha dit que vetar una cosa no és la millor manera de suprimir-la. Personalment, les corrides de toros amb mort em semblen un espectacle poc edificant, però es podien mantenir curses sense mort, on no hi hagués més violència que en alguns esports. Per als més puristes, els toros sense mort són com la ginebra sense alcohol. Sampedro ho exemplifica amb una cita d’Orson Welles: “El torero és un actor a qui li passen coses de veritat”. O sigui, que el risc és l’essència de l’espectacle. En canvi, jo em quedo amb el llenguatge que genera la narració periodística, amb la riquesa dels colors dels vestits: “Grosella y oro”, “azul noche y oro”, “blanco y plata”, “grana y oro”, “aguamarina y oro”, “verde esperanza y oro”. És prou bonic. I sense necessitat de matar ningú.
Sessió: No iniciada
