Com alguns de vosaltres sabeu, la meva mare ha mort. Amb 93 anys suposo que ja li tocava descansar perquè havia treballat molt, potser massa. Des dels 7 anys, crec recordar. Va marxar de matinada, adormida, amb dignitat i en pau, crec. Podria dir que ara descansem tots plegats, però el cert és que em costa molt pair la seva absència (la seva butaca i el llit buits m’enteranyinen els ulls). La mare és la mare, em diuen els amics. Vaig poder acompanyar-la la nit anterior al seu traspàs. No esperava que marxés, però estranyament la vaig acaronar com mai (val a dir que som una família poc afectuosa aparentment). Aprofito per agrair infinitament les atencions del meu germà, Paco, i de la seva parella, Meyre, envers la mare, la qual cosa no sempre era senzilla. La meva família ha rebut un munt de suport i d’estima aquests dies. Això m’enorgulleix. Al funeral, a la Bordeta, on la mare va viure la major part de la seva vida, la meva cosina Sònia va voler dir unes paraules. I em va emocionar i molt. Entre altres coses va dir: “Quan vulguis, vine a visitar-me als meus somnis i explica’m com et va. Aquí continuarem recordant-te i estranyant-te. Avui al cel hi ha un altre estel. Descansa en pau, tieta”. Descansa en pau, mare.
Sessió: No iniciada
