El paper dels drons en la societat s’expandeix a nous usos i sectors per canviar les regles del joc i repensar cada vegada més realitats. Sectors com l’agroalimentari, l’entreteniment, la vigilància i la defensa ja utilitzen drons de manera habitual per millorar les seves capacitats i tenir “ulls” en l’aire que permetin arribar on fins ara era difícil o impossible.
En logística, els drons prometen un nou model de transport més ràpid, eficient i sostenible, amb potencial per reimaginar els lliuraments i beneficiar segments tan específics com la distribució sanitària. No en va, Emergen Research xifra en gairebé 32.000 milions de dòlars el mercat global de logística i transport amb drons el 2028, cosa que suposaria un increment del 19,5 % respecte al 2020.
Mentre alguns països lideren les proves amb drons de logística, Espanya es queda enrere en la carrera per impulsar un nou model d’enviaments que utilitzi l’aire com a autopista. Una qüestió que podria minvar la capacitat del país per aprofitar la logística amb drons, mentre que països de l’entorn, com Alemanya o Suïssa, sí que ho fan.
“A Espanya, el veritable coll d’ampolla avui és regulador i d’infraestructura”, explica Cristian Castillo, professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigador del grup URBANLOG –Urbanització, Comerç i Logística Sostenible–. “Això encareix la certificació, restringeix el perímetre operatiu i desplaça el ‘punt dolç’ del dron cap a nínxols en els quals la proposta de valor és inqüestionable, com el sanitari, el rural o el d’emergències”, afegeix.
Els reptes de la logística amb drons
Els experts apunten a la regulació restrictiva de l’espai aeri com un dels frens més evidents per a l’arrencada de l’economia vinculada als drons. “Les administracions haurien d’avançar en la definició de corredors aeris segurs, establir regles clares i àgils d’operació, i dissenyar marcs de certificació que siguin proporcionals al risc real, així s’evitarien processos tan costosos i complexos que acabin desincentivant les empreses”, reconeix el professor Castillo.
No obstant això, el regulador no és l’únic escull al qual s’enfronta aquest sector, ja que la mateixa naturalesa de la distribució de la població dificulta que la logística amb drons arribi a la ciutadania i les empreses. “Els drons no es poden integrar en l’espai aeri d’una manera ordenada si no hi ha sistemes comuns de control i plataformes de gestió del trànsit”, assegura l’investigador, qui suggereix que “el desenvolupament de l’U-Space europeu, juntament amb l’habilitació de hubs de llançament i zones de proves, hauria de ser impulsat des del sector públic a través de fórmules amb el privat”.
En aquest sentit, les ciutats han d’adaptar-se i anar acceptant gradualment la nova realitat de tenir drons sobrevolant els seus carrers i edificis, tenint en compte tant les necessitats d’aquests vehicles com els riscs potencials en forma d’accidents o caigudes. “En qualsevol cas, ens hem d’oblidar de la idea que els drons acabin repartint paqueteria al client final. Encara que tècnicament pugui arribar a ser factible, aquest no hauria de ser l’objectiu final”, addueix Eduard J. Álvarez, professor dels Estudis d’Economia i Empresa de la UOC, qui també forma part del grup URBANLOG.
“L’experiència internacional demostra que l’ús de drons per a la logística de distribució sembla emmarcar-se en la definició i l’explotació de corredors aeris concrets que limitin l’exposició de sobrevolar tant edificacions com zones d’alta afluència de pas, cosa que és extremadament complexa”, explica. A tall d’exemple per a la ciutat de Barcelona, suggereix que “es podria crear un corredor des d’un punt de consolidació a la perifèria, com la Zona Franca, que permeti enviar directament mercaderies fins al centre, per exemple, Ciutat Vella / Drassanes, sobrevolant únicament els marges de la ronda Litoral”. El problema rau en el fet que el sistema seria poc competitiu, ja que per moure la mateixa càrrega que un sol camió “caldrien desenes, si no centenars, de drons”, exemplifica el professor, tot evidenciant la dificultat per trobar el millor encaix dels drons a les ciutats.
Oportunitats més enllà del negoci
Al marge del potencial de negoci que ofereixen els drons en els sectors en què poden tenir un paper rellevant en el futur, la realitat és que aquests vehicles aeris no tripulats ofereixen aplicacions útils en sectors com el sanitari, atesa la seva capacitat per transportar mostres o fins i tot òrgans d’una manera ràpida i segura.
“L’última milla és, sens dubte, el tram més complex i costós de la cadena logística, i des d’una perspectiva purament teòrica, els drons semblen aportar un potencial interessant: poden reduir els temps de lliurament, sortejar la congestió urbana i, a més, contribuir a la sostenibilitat, en funcionar amb electricitat i generar menys emissions”, destaca el professor Cristian Castillo, qui, tanmateix, reconeix que “els drons, en la pràctica, no poden cobrir les necessitats reals de l’última milla a les ciutats i no els veurem repartir a les zones urbanes de manera generalitzada” precisament pels reptes que han d’afrontar.
L’expert sí que considera, per contra, que en zones de muntanya o fins i tot en entorns urbans, si formen part d’una cadena més àmplia com a complement dels vehicles de repartiment habituals, els drons sí que poden aportar una solució viable. “La meva valoració és prudent, però positiva: no hi haurà estalvis generalitzats a la ciutat substituint furgonetes per drons; sí hi haurà estalvis nets i millores de servei en àmbits específics i en arquitectures multimodals ben dissenyades”, subratlla.
A les zones rurals, “establir corredors rendibles amb suficient paqueteria consolidada, on la demanda és baixa o escassa, és molt difícil per garantir la viabilitat econòmica del model”, afegeix Eduard J. Álvarez, qui considera que aquest model podria funcionar “quan els productes que s’han de transportar siguin de poc pes, però d’alt valor afegit”, com podrien ser analítiques de pacients que s’han de transportar al laboratori de manera urgent. “Aquí sí que hi podria haver mercat. Per transportar paquets a domicili, l’alternativa tradicional és molt més eficient”, reconeix.
El que és clar és que els drons ja formen part del teixit productiu i són una eina poderosa i versàtil per millorar l’eficiència i l’eficàcia en diferents àmbits. Però, com succeeix amb qualsevol tecnologia, el seu veritable potencial està determinat per desafiaments tècnics, econòmics i reguladors que fan difícil que la logística amb drons, en aquest cas, es converteixi en el paradigma. El risc es troba en el fet que, sense una legislació més flexible, tampoc no es podrà adaptar a aquells àmbits en què semblen oferir una millora substancial dels processos.
