El ciutadà corrent contempla amb estupor l’elasticitat de les lleis en funció del jutge que les aplica. Són paradoxals les diferents interpretacions que distints magistrats fan de la llei d’amnistia. Encara fa més paüra la versió que poden aplicar les instàncies judicials a futur, en aquest pelegrinatge interminable entre togues i punyetes. És que potser no està prou clar que la intenció de la llei d’amnistia és que puguin tornar els que estan a l’exili? Quina part de l’objectiu del legislador no entenen alguns magistrats? La tècnica de retorçar les normes per aplicar-les segons convé al pensament polític del mateix jutge, té un nom: lawfare. El neologisme anglès, manllevat de la terminologia militar, té un antecedent castellà que, com calia esperar, recull El Quixot. És la denominada ley del encaje. El jurista i escriptor Carlos Pérez Vaquero, autor de diversos llibres divulgatius sobre qüestions jurídiques, recull la definició de la ley del encaje com el dictamen o judici que discrecionalment forma el jutge sense atendre el que les lleis disposen. Miguel de Unamuno va escriure l’any 1921 a la revista Nuevo Mundo un article sobre l’“arbitrària i capriciosa” ley del encaje, a la qual definia com “la injuria que tienen que disimular los pobres; la íntima esencia de todo régimen despótico”. Miguel de Cervantes cita la ley del encaje en el capítol XLII de la segona part d’El Quixot. Abans que Sancho fos nomenat governador de l’ínsula Baratària, el caballero andante aconsella al seu fidel escuder: “Nunca te guíes por la ley del encaje, que suele tener mucha cabida con los ignorantes que presumen de agudos”.
Sessió: No iniciada
