Espanya és un país de contrastos i de doble raser. La cultura democràtica no té tradició i és feble en aquest Estat on qualsevol protesta es converteix en una batalla política. El dret a manifestar-se sempre entra en conflicte amb altres interessos i l’anàlisi de la protesta es fa en funció de si és dels meus o dels altres, el respecte a la mobilització sempre ve mesurat i condicionat per a qui representa. La discrepància és entesa com una declaraciò de guerra enlloc d’un espai comú de debat i diàleg. L’ús de la violència encara tensa més l’escenari i s’analitza segons el seu grau d’intensitat. Per què hi ha protestes que desperten simpaties i altres rebuig? Depen de la causa o de qui les convoca? Per què es recolzen unes i condemen altres? La democràcia és llibertat i convivència i no ha de confondre’s amb la llei; n’és l’origen però va més enllà. El meu cosí Henry sempre em deia que no entenia la crispació constant que es viu a Espanya, les trinxeres i l’adoctrinament, la manca de cintura per arribar a acords a partir de les diferències o de tolerància per discutir sense destrossar-se. El amb mi o contra mi és marca ibèrica i deu ser cert, com deia Machado, que a Espanya de deu caps, nou embesteixen i un pensa.
Sessió: No iniciada
