Ho tenia tot. Una filla preciosa, nascuda sana; un marit atent i considerat, disposat a llevar-se cada nit perquè ella pogués descansar. Uns pares i uns sogres que li ballaven l’aigua només de moure un dit. Malgrat tot, el part no va ser aquella escena romàntica que havia somiat. Tot va anar massa de pressa, sense que pogués decidir res: una cesària d’urgència i, amb ella, a fer punyetes totes les classes de preparació. Se sentia trista, desemparada davant d’aquell infant que no coneixia i que, a més, trobava lleig. Reclusa a casa, amb aquella criatura enganxada al pit, amb la ferida de la cesària encara dolorosa, aclaparada, exhausta, atordida per la falta de son. No tenia cap ganes de somriure, ni de fer cap escena bucòlica per penjar a les xarxes. On és, la gràcia, en tot això? Qui ens ha venut que passar per aquesta tortura és “el més bonic del món”?
Sessió: No iniciada
