“El temps és el gran jutge; la Història, la seva sentència”, diu el ChatGPT citant una formulació aforística d’autor desconegut. El programa de Jordi González Col·lapse, a TV3 (o 3Cat), va abordar dissabte, en paral·lel, els casos de Joan Carles I i de Jordi Pujol. El denominador comú és que es tracta de dues figures històriques de gran transcendència que han tacat la seva trajectòria política per assumptes de butxaca i/o de bragueta. Res més. L’actualitat ha fet coincidir la publicació de les memòries del rei emèrit amb l’inici del judici per l’anomenat cas Pujol. Fins aquí s’han acabat les coincidències. Mentre el monarca se n’ha sortit amb una mà a la galta, Jordi Pujol ha d’afrontar un judici que pot durar sis mesos. No s’ho mereix. Deixem a banda les maleses que podien haver comès els fills. El mateix Pujol es va penedir de no haver vigilat la família. Fins i tot va demanar a Duran Lleida que li fes el favor d’alinear la prole, encàrrec que el líder d’Unió va declinar. Duran era aleshores de la màxima confiança de Pujol, el qual va proposar-lo com a successor al capdavant de la Generalitat. Duran tampoc va acceptar perquè implicava la desaparició d’Unió Democràtica de Catalunya com a partit independent de CiU. Dit això, no només és evident que Pujol, de 95 anys, no està per viatjar amunt i avall a Madrid durant mig any per assistir presencialment a un judici que, no ho oblidem, té un pervers origen de revenja política. La distància que dona la perspectiva històrica posarà cada cosa al seu lloc i cada persona al seu patíbul o al seu pedestal. La visió del que passa ara mateix amb el president Jordi Pujol em sembla una ignomínia.
Sessió: No iniciada
