Inexcusables i inajornables obligacions familiars m’han fet baixar de la figuera muntanyenca. Res de greu, ni de fulletonesc, amigues. Amén de la permuta de les pressions baromètriques, abandonar els majestàtics i tremolosos Pirineus pel somort pla ponentí també té excitants al·licients atmosfèrics. Faltaria més! I a suar la cansalada, noia, que no ha estat res. Que si “Partir es morir un poco”, tornar és ressuscitar, no? Per superar el “jet lag” ambiental, m’anirà fetén, vull dir fenomenal (perdó carmevidalhuguet), repassar totes les “mañanes” endarrerides per posar-me al dia d’ahir, i d’avui, i del futur plusquamperfet. ¿Qui ha dit que els diaris tenen data de caducitat i només que serveixen per embolicar unes arengades?…
Comprovo que m’he perdut un munt de coses. Algunes, com la Fira de Sant Miquel, sempre ideal per arreplegar mil catàlegs i fulletons comercials, a saber de la pera llimonera al préssec groc, tot ultrapassant els descomunals tractors com quan una servidora calçava mitjons a lo Gretel. Nostàlgies? I tant! En arribar a casa, la mare Dolors de La Freita de l’Alt Urgell, i el pare Miguel de l’altiplà madrileny, m’esperaven per sopar i fer-la petar. Però, ¿què coi estàs enyorant, Marisa? Ja fa temps que no els tens. Tot parlant de la Fira Sant Miquel, llegeixo que un mediàtic pròcer lleidatà, tan donat al mecenatge cultural com al protagonisme narcisista, ha afavorit una fira de Sant Miquel de les lletres… catalanes. O en català, si fa no fa. Fa? Ja m’estaria uterí si no fos que fujo qual donzella virginal prop del manantial (perdó, font) de qualsevulla translació idiomàtica, benintencionada. Porto uns quants anys tot defensant el català. Tants, que ja em permeto el plaer, el goig, el gaudi, l’aventura fratricida de qüestionar-lo…
Al que anava, amigues lectores i amics distrets. Resulta força costerut aterrar al bell mig del pla, i per molt que t’ho hagis proposat, no quallar. Falta de pràctica!? Me n’adono, ara que sóc una mica ben lluny dels cims i de les glaceres, que tot allò que ens fa diferents no deixa de ser una qüestió de matisos, tan gruixuts com el pèl de la… Em tallo. Que cadascú i cadascuna acabi arrodonint aquest tardorenc “¡Tarde, querido!”. I una pregunta, o dues, si més no i al capdavall: ¿aquest cop, has estat tu o és una servidora qui ha fet tard, estimat? Sigui com sigui, ja sóc aquí…crec!
