A casa havia escoltat en alguna ocasió i gairebé de forma furtiva la història del meu besavi que no va voler exiliar-se i va ser condemnat a mort per la dictadura franquista. Explicaven els meus padrins com la carta de l’indult va arribar setmanes després de l’afusellament i, fins i tot, sospitaven de qui podria haver-la retingut amb mala fe perquè no arribés a temps. Se’n parlava poc d’aquest tema, almenys, en la meva presència. Són històries del passat que queden guardades al fons del mateix calaix on encara conservo el document que havia d’evitar el tràgic final del pare de la meva padrina. L’he recuperat aquests dies en què al mateix temps que se celebra els 50 anys de la mort de Franco apareixen dades que afirmen que el 40% dels joves de 18 a 24 anys veurien bé viure sota un règim autoritari. Moltes coses s’han hagut de fer malament perquè el jovent hagi deixat de creure en la democràcia i vegi amb bons ulls la tornada a un estat dictatorial. Alguns parlen de la precarietat laboral o d’una classe política amb la qual no connecten com a causes d’aquesta deriva. El franquisme va deixar prop 3.400 executats a Catalunya i, a més, va represaliar desenes de milers de persones i va retallar indiscriminadament drets i llibertats. L’únic motiu per voler repetir allò només pot ser la ignorància més absoluta. O la indigència mental. I ambdues coses són molt perilloses.
Sessió: No iniciada
