La llengua és el tret d’identitat per antonomàsia d’un país, atès que interpel·la una cultura i unes tradicions. La llengua pròpia de Catalunya és el català. Per tant, mantenir el català a Catalunya és tan legítim com respirar. La identificació amb un símbol, element o, fins i tot, bagatel·la ens permet ser. L’ésser humà busca respostes a la seva existència i quan desenvolupem sentiment de pertinença, glatim. Els catalans i les catalanes ens identifiquem en el català talment com un madrileny s’identifica en el castellà. No hi ha cap llengua que sigui millor que una altra, citant Ileana Belfiore. L’obra de teatre catalanòfoba de l’Ajuntament de Barcelona és una quimera i una discriminació als catalanoparlants. La sàtira és una exageració de la veritat, no de la mentida. Ras i curt, el català és llengua minoritzada i la ignorància d’alguns em glaça en ple juliol. Vatua quin oxímoron! Comptat i debatut, entre la dana i el qüestionament de l’ús social del català, sento córrer gel pel cos.
Sessió: No iniciada
