Josep Benet va definir el 1939 com un any zero per la voluntat d’anorreament del món republicà juntament amb el desig de construir un nou ordre totalitari en un context internacional que seguia aquest viarany i en el qual el nacional socialisme alemany i el feixisme italià marcaven la ruta.
Si el nacionalisme català –i el fet diferencial sobre el qual estava construït–, ni que fos autonomista, fou un dels enemics del règim a abatre, l’altre adversari fou la mateixa tradició liberal i republicana espanyola i catalana amb els seus derivats socialista, comunista i anarquista, en particular aquells que havien assajat una revolució social a Catalunya durant la guerra. D’aquesta forma l’aparell repressiu franquista, militar i civil es posà en marxa d’immediat i segà vides, empresonà, imposà sancions i confiscà bens amb tota una sèrie d’organisme que culminaren amb les disposicions de la Llei de responsabilitats polítiques de febrer 1939 i la constitució del Tribunal de responsabilitats polítiques.
De fet el Franquisme va apuntar al cor de la modernitat que era la tradició política encetada a les Corts de Cadis de 1812. El lleidatà Eduardo Aunós (1894-1967), Ministre de Justícia entre 1943 i 1945, ho va deixar ben escrit en un dels seus llibres, España en crisis (1874-1936). Espanya s’havia perdut sota la influència devastadora de la Revolució francesa, manifestada en la Constitució de Cadis, i s’havia subsumit en un “andamiaje. liberal, democrático y parlamentario”. Una reacció tradicional havia sorgit, això no obstant, i s’havia produït la “lucha cultural entre España y la anti-España” que encarnava en la contraposició entre Menéndez Pelayo i Giner de los Ríos”. Cap al final del seu assaig manifestava que la llum, finalment, havia vingut d’Àfrica (“Ex Africa lux): la “cruzada de España y su caudillo Franco”.
A Lleida, dues setmanes després de l’ocupació, el 19 d’abril de 1938, el cap de la Falange local Francisco García Terán exhortava els lleidatans a arrenglerar-se sota el “Movimiento Nacionalsindicalista que acaudilla el generalísimo Franco” i esperava que donarien “un ejemplo de españolismo, formando bajo nuestras banderas victoriosas, que son los heraldos anunciadores del segundo Gran Imperio, al que darán sombra las cinco flechas y el yugo de Isabel y Fernando”.
Què hauria succeït si Hitler hagués guanyat la segona guerra mundial? El que podem dir és que el context internacional va obligar el règim a un maquillatge i modificar algunes pràctiques sense canviar el caràcter de fèrria dictadura i de socialització ideològica de la població. Els efectes catastròfics de la política econòmica franquista forçaren a canvis com la devaluació de la pesseta del 1959 i l’estabilització econòmica.
L’evolució de la societat i els corrents culturals exteriors, tanmateix, anirien enfortint o generant una oposició cultural, política, social, universitària, veïnal amb organitzacions clandestines obreres i pageses com Comissions Obreres, Comissions Pageses o l’Assemblea de Catalunya formada el 1971, la reivindicació de la llengua i de la cultura catalana, mentre anirien sorgint unes noves generacions que estarien darrere de la creativitat cultural, pedagògica, professional, veïnal i dels projectes alternatius dels anys setanta. Alhora sectors cada cop més importants de l’Església, en particular a Catalunya, es distanciaven del nacional catolicisme, una instrumentalització política de la religió, i s’oposaven al franquisme, esperonats pels canvis del Concili Vaticà II.
Però el Franquisme mantenia forts ressorts de resistència i àdhuc de suport social amb l’aparell repressiu intacte i els grups més endurits, alguns dels quals practicaren la violència contra persones de la resistència al règim, i que s’oposaven a l’aperturisme d’alguns sectors del mateix règim i que emergiren els darrers anys de Franco i amb el govern d’Arias Navarro, després de l’assassinat de Carrero Blanco el desembre de 1973. Uns darrers anys, tanmateix, que es caracteritzaren per la repressió i les penes de mort. L’evolució de la societat civil i el context internacional, molt diferent del 1939, feien inviable, després del 20 de novembre de 1975, la continuïtat del règim sota forma monàrquica i exigien un sistema polític plural i democràtic.
