El 23-F del 1981 Felip Castells va escoltar per la ràdio que Tejero havia entrat al Congrés pistola en mà. Amb el seu amic Josep Agulló, de Menàrguens i també del PSUC, es van amagar en una pallera. “Estàvem avisats que els primers dies serien perillosos”, explica Castells, que llavors era tinent d’alcalde de Balaguer, una ciutat on l’Ajuntament es va passar la nit en vetlla en un consistori on hi van comparèixer regidors i membres de tots els partits democràtics durant les hores més crítiques.
Tothom que estava compromès políticament no les tenia totes aquell dia. I Balaguer no n’era una excepció. A la capital de la Noguera hi governava el PSUC, amb Gregori Gallego al capdavant. Havia pactat amb el PSC després de les primeres eleccions democràtiques. Gallego era al seu despatx i allí hi van comparèixer els membres de la corporació. Jaume Casals, candidat a l’alcaldia pel PSC i regidor de Cultura en virtut del pacte, ja regentava la llibreria la Noguera al Carrer Major. “Vaig tancar la botiga i me’n vaig anar cap a l’Ajuntament”, explica Casals, que diu que tot estava molt tranquil malgrat el Cop d’Estat que hi havia en marxa. A l’entrar, el cap de la Guàrdia Urbana se’l va mirar i li va dir mentre pujava al despatx d’alcaldia… “Ja us fotran, ja!”. La cosa no va passar d’aquí, diu Casals, que amb Josep Puy i Antoni Aigüadé (dos regidors socialistes més amb els que ha parlat aquest diari) van compartir part de la nit al consistori.
“Jo no em creia que acabés mai el franquisme i un cop arribada la democràcia tampoc em creia que es pogués tirar enrere i tornar a la dictadura”, explica Puy, que diu que cap a les dos del matí va marxar de l’Ajuntament perquè feia tot just quinze dies que havia nascut el seu primer fill. “Que t’acompanyi la Guàrdia Urbana!”, va ordenar l’alcalde Gallego, tot i que Puy somriu i diu que no va caldre.
Casals i Puy expliquen que no van témer que el cop triomfés i en conseqüència van viure aquella nit amb tranquil·litat. “El Gregori Gallego, l’alcalde, feia trucades a Lleida i ens anava donant compte de la situació”, expliquen els dos regidors socialistes. Mentrestant seguien els fets que s’estaven produint al Congrés dels Diputats per ràdio i televisió.
Mentre ho feien, però, un altre regidor del PSUC mirava cap a la Plaça Mercadal des del balcó que dona al despatx d’alcaldia. Era José Rubio, paleta de professió, que explica que va veure una dotzena de persones que associava amb l’ultradreta, alguns militants de Fuerza Nueva, al mig de la plaça. “No feien res però s’anaven passejant per allí fins que la Guàrdia Civil els va dispersar”. Explica que el capità li va explicar que els va dir “¡Todos para casa!” i que hi va enviar tres guàrdies perquè complissin les ordres. Antoni Aiguadé, llavors regidor del PSC a l’equip de govern, també explica que hi va haver gent que es van presentar al quarter de la Guàrdia Civil per si “necessitaven reforços”. “El mateix capità em va explicar a mi que els va ordenar que se n’anessin cap a casa” perquè “aquí ni ha de passar res ni necessitem a ningú”. De fet, Aiguadé explica que el mateix capità els anava informant de la situació.
Passaven els minuts i els nervis afloraven i per això aquella tarda va ser frenètica al PSUC, que va córrer a amagar tota la documentació del partit i la de CCOO. “Vam treure una bala de palla de l’Horta d’Avall i vam posar la documentació darrera. Després vam tornar la bala al seu lloc perquè quedés amagada”, explica Rubio. Al final no va caldre però ja tenien parlat que si es complicava la cosa tenien un pla b: “hauríem posat foc al paller”.
Felip Castells va viure aquelles hores amb molta tensió. “Del PSUC la persona més significada era jo”, diu el qui era tinent d’alcalde i que té en gran estima l’alcalde Gallego. Durant el franquisme Castells es va passar temporades a la presó pel seu activisme i compromís polític. “Sabíem segur que si ens agafaven ens pelarien” i per això es mira els seus companys i diu que “no entenia que estés tot l’Ajuntament allà”. Segons explica, del partit els havien avisat que si hi havia un Cop d’Estat, perquè feia dies que hi havia soroll de sabres, “els primers dies serien perillosos”. Diu que també sabien que després vindria un general i que la cosa es calmaria. Per això tenien pensat marxar del país si el cop triomfava tot i que afirma que si anaven cap a Andorra, com que el camí és llarg, potser no haguessin arribat al destí. També va trobar solidaritat al poble. “Gent molt de dretes em va oferir d’amagar-me a casa seva”, diu Felip Castells. Aquella nit, però, hi havia molt ambient a l’Ajuntament. Van comparèixer edils del PSUC, del PSC, de CiU, d’ERC i fins i tot de la UCD. “El Ticó ens animava a tots”, explica Rubio. El Ticó era l’encarregat del cementiri, l’enterramorts, i era un destacat militant d’ERC. “Va, que això no serà res, mecagon la mare que va parir als fatxes”, explica Rubio que deia l’expresident de la Penya del Barça.
Com que encara era viu el record de la dictadura tothom que es dedicava a la política no ho tenia fàcil. Ho sap bé Felip Castells, que va comprovar en primera persona el que representava la presó tot i que diu que a ell el van “tractar bé”. Passats els anys tot es veu amb perspectiva i les persones que formaven part d’aquell ajuntament somriuen al recordar aquells moments. Aiguadé explica que el regidor Josep Monill, de CDC, va demanar explicacions a Jordi Pujol perquè els socialistes rebien informació puntual. “De tot ens n’hem d’assabentar pel PSC”, conta que li va retreure per telèfon al president. “Però és que a mi m’ho anava explicant el meu germà Pere, que llavors era diputat al Parlament”, diu Aiguadé. “Quan em vaig presentar a les llistes ma mare em va demanar a plors que no m’hi posés”, explica Puy. Sabia (ella) el que havia passat a la guerra. Però Puy s’ho mira amb un punt de distància. “L’endemà el PSC ens va dir que creméssim tots els papers”. Fa una pausa i conclou: “No ho vam fer”.
“La Guàrdia Civil era la meva família i m’hi vaig posar a disposició”
Francisco Carrión tenia 24 anys el 23-F. Exmembre de la OJE i dedicat als cortinatges, tenia permís d’armes perquè era caçador i feia tir olímpic. La rumorologia diu que aquell dia va sortir amb la pistola per Balaguer però ell ho desmenteix. Explica que vivia al Carrer Major i que al saber del cop se’n va anar a la Guàrdia Civil per “posar-s’hi a disposició”. El seu pare era agent jubilat i “per mi eren com de la família”, explica. Sense pensar-s’ho dos cops se’n va anar de casa al Mercadal, davant de Cal Petito, perquè hi tenia el cotxe aparcat. Portava el rifle, però enfundat, i el va carregar al vehicle. Explica que a l’Ajuntament hi havia molta gent i “molta incertesa” i que “al veure’m van dir: Això va en sèrio!”. “Portava l’arma per si els feia falta al quarter” perquè no sabia com derivaria tot plegat (posa l’exemple del juliol del 1936) i sosté que s’hi va posar a disposició pel que calgués. Li van dir que no, que se’n tornés cap a casa. “I és el que vaig fer”, diu.
