Es tracta d’un complex de grans dimensions que data de l’Antiguitat Tardana i s’estén fins a l’Edat Mitjana. L’espai combina tres elements clau: una basílica paleocristiana, una extensa necròpolis i, més recentment, indicis d’hàbitat i activitat productiva. Segons Brufal, aquest conjunt permet entendre “on vivien, on treballaven i on s’enterraven” els habitants de la zona durant més de cinc segles.
L’antiga basílica, identificada als anys vuitanta i posteriorment soterrada sota una carretera, és el nucli d’una necròpolis activa entre els segles V i VII. Les troballes entorn de la basílica mostren una evolució clara de les pràctiques funeràries. Les tombes més antigues daten del segle V i corresponen a una comunitat cristiana molt primerenca. En destaca la presència de sarcòfags monolítics, tombes en cista, taüts i enterraments amb opus signinum, totes dins un espai ordenat amb murs delimitadors. Aquest fet denota una clara planificació ritual, pròpia d’un lloc cristià.
Amb el pas dels segles, el cementiri creix i s’hi afegeixen noves tipologies d’enterrament. Entre els segles VIII i XI s’utilitzen tombes simples antropomorfes, ja sota influència merovíngia, però mantenint els ritus cristians malgrat la islamització del territori. “Moltes d’aquestes comunitats vivien dins el districte andalusí, però continuaven enterrant-se seguint els ritus cristians”, assenyala González. Aquestes dades confirmen una continuïtat cultural en plena època d’Al-Àndalus.
A més, les excavacions actuals han revelat un forn datat provisionalment entre els segles V i VII, que confirma l’existència de fons de cabana i estructures d’hàbitat, un fet poc habitual en aquest tipus de jaciments. Una altra de les estructures que han trobat sembla tenir un caràcter més aviat productiu, relacionat amb l’agricultura. “Aquests detalls canvien radicalment el paradigma del lloc. No només s’hi enterrava gent, sinó que hi vivien i treballaven”, assenyala Brufal. Segons ell, això converteix el jaciment en “un cas pràcticament únic a l’oest de Catalunya”.
D’altra banda, la troballa de rases de vinya entre els segles IX i XI apunta també a una reutilització agrícola del lloc després de l’abandonament del cementiri, en el marc de les reformes eclesiàstiques que van impulsar nous usos dels espais sagrats.
Per a l’equip d’arqueòlegs, Santa Coloma és una oportunitat de gran valor per al coneixement històric, però exigeix més compromís institucional, tant del Departament de Cultura com dels organismes regionals. El talús de la carretera, que passa per sobre de la basílica, obstaculitza els treballs i fa temps que reclamen que s’hi actuï. “El conjunt és tan ric i ben conservat que caldria plantejar-se una protecció patrimonial més alta”, diu Brufal. El repte, ara, és garantir la continuïtat de les excavacions per convertir-les en un referent.
