Quan se li pregunta a Tseyang d’on és, la seva resposta és una paradoxa que defineix una generació. “Vaig néixer a l’Índia, però soc del Tibet”, afirma sense dubtar. La següent pregunta de l’interlocutor és gairebé sempre la mateixa: “I on està el Tibet?”. Per ella, això no és una ofensa, “és una oportunitat per a explicar per què no vaig néixer allí”.
Tseyang i la seva germana, Jamyang, que viuen ara al Canadà i són delegades de la joventut tibetana, van viatjar fa poc per a assistir al 90 aniversari del dalai-lama. Són les hereves d’una nació sense país, les guardianes d’una memòria que no van viure. “El nostre pare ens va inculcar la importància de la cultura, l’idioma, la història”, explica Tseyang. A Toronto, una de les majors comunitats de la diàspora, la vida tibetana continua. “Per a Losar, el nostre any nou, sempre vestim el tratge tradicional. Anem a la ‘gumba’ (el temple). (…) Tenim un centre cultural enorme, ballem el ‘gorshe’ (dansa tradicional en cercle). Això manté als joves connectats”, explica.
Aquesta connexió s’alimenta de les històries de l’última generació que va veure un Tibet lliure. “Tenim la sort que el nostre avi continua viu, té 94 anys. Sempre ens conta històries del Tibet i estem ansioses per escoltar i imaginar com seria. És un sentiment màgic”, diu Jamyang.
La història del seu padrí és la crònica del naixement de l’exili. Ell va fugir “a través de les muntanyes, de nit, amb el seu propi pare a l’esquena”, relata la neta. Al costat de l’avi de Tseyang i Jamyang hi anaven a més la seva dona i el seu fill nounat. En la fugida, va arribar la tragèdia. “La seva dona va rebre un tret dels oficials xinesos i va morir. El bebè tampoc va sobreviure”, narra Tseyang. L’avi va continuar la resta del camí amb el seu pare a coll i el pes de la seva família perduda, sense menjar, sense diners, sense conèixer l’idioma del país al qual intentava arribar. “Es van trobar amb altres tibetans en el camí, era un grup que fugia junt”, expliquen. La seva única esperança era la notícia que el dalai-lama havia demanat asil polític a l’Índia i que allí, potser, trobarien ajuda.
La primera gran onada de refugiats tibetans es va produir en 1959 després del fracàs d’un aixecament nacional contra el control de Pequín, que havia ocupat el Tibet el 1950. Des de llavors, el flux de persones que arrisquen les seves vides en la perillosa travessia a través de l’Himàlaia no ha cessat, fugint del que organitzacions de drets humans descriuen com una severa repressió religiosa, assimilació cultural forçada i la falta de llibertats. Encara que Tseyang i Jamyang tenen familiars dins del Tibet, el contacte és impossible. “No ens permeten estar en contacte”, confirmen. Una vegada van intentar comunicar-se, però va haver-hi una forta repressió contra ells, així que van deixar d’intentar-ho per a no fer-los “la vida més difícil”.
Sessió: No iniciada
