Prenent com a referència el ‘Culto al Rock’, la bateria no sempre va ser protagonista ja que durant anys semblava estar enrere, amagada entre guitarres, veus i llums d’escenari fins que van arribar alguns monstres que van canviar les regles.
Segons les revistes especialitzades, el Top-16 dels millors bateristes de tots els temps, aquells que van fer que la bateria deixés d’acompanyar i comencés a manar s’obre amb John Bohham (Led Zeppelin) perquè “feia tremolar la cançó”, seguit de Neil Peart (Rush) que va convertir cada cop en arquitectura i el jazzman Buddy Rich que semblava córrer més ràpid que el temps.
Keith Moon (Who) sonava com si tot estigués a punt d’explotar, mentre que Ginger Baker (Cream) i Stewart Copeland (The Police) eren pur nervi. Ringo Starr (Beatles) no va necessitar omplir tot de cops per fer-se immortal, com Phil Collins (Genesis) o Dave Grohl (Nirvana) que va portar la fúria del grunge directe al pit. Charlie Watts (Rolling Stones) va ensenyar que l’elegància pot sostenir un estadi sencer igual que el jazz fussion de Steve Gado i el jazz modern de Tony Williams.
Travis Baker (Blink-182) va transformar l’adrenalina punk en llenguatge global deixant la tècnica progressiva per a Mike Portnoy, el múscul del funk per al Chad Smith (Red Hot Chili Peppers) i el motor del metal per a Lars Ulrich (Metallica).
Molts en faltaran, altres seran discutits, però tots els esmentats han deixat una empremta impossible de silenciar com Stu Cook (Creedence), Ian Paice (Deep Purple) o Bill Ward (Black Sabbath).
Els grans bateristes no només marquen el ritme, també marquen èpoques… Oh yeah!
