Ja som al tercer dia de campanya electoral i si algun alienígena ens observés estic convençut que no hauria detectat gaires canvis en el panorama públic i el debat polític. De fet, la campanya venia arrossegant-se des de feia setmanes i els actes de la campanya “oficial” dels partits ja no modifiquen com feien abans la fisonomia dels nostres pobles i ciutats.
No crec que això sigui dolent. Es podria interpretar com un signe de maduresa democràtica que ja no es consideri tan necessari bombardejar-nos amb eslògans i empaperar-ne les parets. I també ho seria que el debat polític sigui constant i no s’hagi de concentrar i exacerbar en un període més o menys arbitrari.
El que em preocupa d’aquestes properes eleccions és l’escassa il·lusió que ens generen a una bona part de la ciutadania. Venim de vuit anys de governs que ens van proposar programes de progrés social i ens continuem trobant amb moltes mancances i no gaires avenços en aquest sentit. Per acabar-ho d’adobar, acaben de ser notícia alguns casos sagnants que ens encaren a aquestes mancances, tant en la gestió de l’habitatge com en la dels serveis públics. No ens descobreixen problemes nous, però ens els llencen a la cara i posen en evidència que els darrers governs no han servit per encarrilar-ne la solució.
Però el problema és que davant d’això l’única alternativa amb possibilitat de govern que se’ns presenta és el reaccionarisme polític pur i dur. Perquè cap a l’altre cantó, ni amb possibilitats de govern ni sense, no sé veure cap candidatura que faci una proposta de progrés diferent de les que han governat fins ara. Cap que critiqui el que s’ha fet, no per desfer-ho, sinó per fer-ho millor i aconseguir els objectius que es pretenien.
No. L’única alternativa que se’ns proposa és la de tornar enrere. Desmuntar les consecucions, poques o moltes, que s’hagin aconseguit aquests darrers anys i remar en la direcció contrària. Inclús n’hi ha que miren més enrere encara i somnien retornar-nos al passat més ominós.
Si afegim a tot això la circumstància d’haver de votar en una circumscripció com Lleida, en què la possibilitat que opcions minoritàries aconsegueixin representació és molt reduïda, s’acaba de dibuixar un panorama electoral gens engrescador. Però que no sigui engrescador no significa que excusi el vot. Més aviat el contrari. Si ens volem sentir legitimats per criticar el poder polític que en surti, penso que no hi ha excusa per abstenir-se.
I ves a saber, potser durant aquestes properes dues setmanes sentirem coses que ens engrescaran. De moment no pinta gaire bé. Ja hem tingut ocasió de comprovar com hi ha polítics que continuen recorrent a la desqualificació personal o a l’insult descarat, cosa que, a part de fer-nos sentir vergonya aliena, no ajuda gens a aclarir què pretenen els uns i en què s’equivoquen els altres. Però mai se sap. Potser acabaran adonant-se que allò que volem la majoria és que es debati i que es confrontin els programes i que no ens interessen les motivacions personals que atribueixen als adversaris.
