El Tribunal Constitucional (TC) ha avalat la prohibició judicial a un pare d’adoctrinar el seu fill menor d’edat en la fe evangèlica. En el cas analitzat, els òrgans judicials, en protecció de la identitat religiosa del menor, van acordar atorgar a la seva mare “l’exercici exclusiu de la pàtria potestat, respecte de la facultat de decidir sobre les decisions de formació religiosa del menor fins que tingui 12 anys, mitjançant la formació en valors del seu fill (…), excloent l’adscripció efectiva a una confessió religiosa i, en conseqüència, prohibint expressament al pare dur el seu fill a l’església evangèlica, posar-li passatges bíblics a la tauleta digital, i, en suma, adoctrinar-lo en la fe evangèlica”.
El TC ha considerat per unanimitat que aquestes decisions van ser proporcionades i respectuoses amb la llibertat religiosa del pare, la del fill menor, nascut el 2016, i el seu interès superior. D’aquesta manera, avala les decisions judicials que van resoldre el desacord parental sobre la formació moral i religiosa del fill comú.
El pare del menor va considerar indegudament limitada la seva pròpia llibertat religiosa per entendre que, en la seva esfera privada, estava facultat a compartir i ensenyar al seu fill la seva fe religiosa i valors, a acompanyar-lo a l’església i a llegir-li la Bíblia. Entenia, per tant, que el seu dret a la llibertat religiosa li atorga transmetre als seus fills les seves creences, fins i tot amb l’oposició de l’altra progenitora. Es queixava també que la decisió judicial impedia que el fill menor d’edat rebés una formació religiosa i moral d’acord amb les seves pròpies conviccions.
El Constitucional, aplicant la seva pròpia jurisprudència i la del Tribunal Europeu de Drets Humans, ha posat en relleu que els drets fonamentals que el pare al·lega a favor seu estan íntimament relacionats amb els del fill comú menor d’edat (la seva pròpia llibertat religiosa), per la qual cosa la resolució adequada del desacord entre els progenitors no pot deixar de prendre en consideració el seu contingut ni, en cas de conflicte, l’interès superior del menor, tal com va defensar en el procés d’empara la fiscalia.
Atès que en aquest cas la conducta del progenitor que és qüestionada pel seu excònjuge no té a veure amb l’elecció del centre escolar, el tribunal ha descartat que es trobi afectat el “dret que els fills rebin la formació religiosa i moral que estigui d’acord amb les seves pròpies conviccions”, ja que, com que aquest dret s’ha respectat en el sistema educatiu a través de la selecció voluntària de centre docent, el seu contingut no s’ha vist afectat.
D’altra banda, en relació amb l’al·legada llibertat religiosa del pare i del fill menor d’edat, el Constitucional en delimita els continguts, recordant que la possibilitat de professar les creences que desitgi i de conduir-se externament d’acord amb elles que la Constitució reconeix a tothom, té menys intensitat quan es projecta sobre tercers a qui es tracta de fer partícips de les seves conviccions, fins i tot fent proselitisme. En aquests casos, la llibertat religiosa pròpia troba el límit en la dels tercers que es veuen afectats, atès que, en primer terme, “la llibertat de creences troba el seu límit més evident en aquesta mateixa llibertat, en la seva manifestació negativa, és a dir, en el dret del tercer afectat a no creure o no suportar els actes de proselitisme aliens”.
En relació amb els menors, que són titulars plens dels seus drets fonamentals (encara que, per la seva edat i maduresa no tinguin capacitat d’obrar per exercitar-los) pesa el deure dels poders públics de vetllar perquè tant l’exercici de la pàtria potestat, com la seva protecció o defensa, es faci en interès del menor, que en cas de desacord implica conciliar les opcions formatives de cada progenitor, buscant un equilibri satisfactori entre les diverses concepcions que puguin mantenir. I això, amb l’objectiu de protegir i garantir la capacitat potencial del fill de menor d’autodeterminar-se en relació amb el fet religiós un cop arribi a la maduresa suficient. Aquest interès i objectiu es pot assolir amb les proporcionades decisions judicials, la impugnació de les quals en empara es desestima, diu el TC.
