Endut per les notícies de porqueria que ens proporciona diàriament l’actualitat política espanyola, m’havia deixat sense comentar una novetat de signe positiu. No vol dir que no n’hi hagi continuat havent d’escandaloses: el cas que s’ha destapat entorn de l’exministre Montoro n’és un bon exemple. Però en ple estiu, ens podem donar un respir.
Ara fa un mes es va conèixer la sentència dictada pel Tribunal Constitucional espanyol sobre la llei d’amnistia del procés. Encara no s’ha publicat al Butlletí Oficial de l’Estat però això no impedeix que tingui plens efectes. Decideix el recurs de inconstitucionalitat que van interposar en la seva contra més de cent diputats i més de cent senadors del Partit Popular. És la primera de moltes sentències que veurem com van sortint, per decidir sobre la constitucionalitat de la llei orgànica promulgada al juny de 2024, d’amnistia dels delictes relacionats amb el procés independentista català que va culminar l’1 d’octubre de 2017.
La sentència és molt llarga, més de 160 fulls, però si teniu la paciència de llegir-vos-la, crec que trobareu que està escrita en un llenguatge prou entenedor. Crec que tots els que treballem en l’àmbit de la justícia hem de fer un esforç de concisió i claredat per evitar que aparegui com un món esotèric i inaccessible. I potser no només en l’àmbit de la justícia: el legislador també s’ho hauria d’aplicar i fer les lleis més comprensibles.
La decisió del Tribunal Constitucional és la d’avalar la constitucionalitat de la llei. Desestima una de les principals objeccions que se li havia fet: la de que la Constitució no l’ha previst i, per aquest motiu, el legislador no la pot instituir ni aplicar. Sobre aquesta qüestió el Constitucional fixa un principi que valdrà la pena recordar: el legislador pot regular qualsevol matèria que la Constitució no prohibeixi de manera explícita o implícita; respectant aquest límit, cap contingut pot considerar-se exclòs de la possibilitat de regulació per part del poder legislatiu.
El Tribunal va desestimant desprès la resta d’objeccions que els recurrents plantejaven. Impossible comentar-les totes i probablement tampoc serien d’interès per a gaires lectors. Potser sí que val la pena destacar els pocs articles en què el Constitucional dona la raó al recurs i els anul·la o matisa i que no han estat objecte de tanta atenció. El Tribunal, curiosament, estén l’aplicació de l’amnistia a aquelles accions delictives comeses per particulars o entitats en oposició al procés, quan la llei només contemplava aquelles que fossin imputables als cossos policials. En canvi, declara inconstitucional la norma que estenia l’aplicació de l’amnistia a fets iniciats durant el període d’aplicació però que continuessin executant-se o produint efectes des-près d’acabar aquell període. La tercera de les matisacions, que no afecta la constitucionalitat de la llei, interpreta extensivament un aspecte processal poc rellevant de la seva aplicació en procediments davant del Tribunal de Comptes.
En definitiva, crec que podem felicitar-nos per aquesta decisió que tanca definitivament la discussió sobre la constitucionalitat de la llei d’amnistia.
