La historiadora Núria Preixens va ser proclamada guanyadora de l’edició 2025 del Premi Josep Lladonosa d’Història Local dels Països Catalans, amb el treball, ‘L’Almoina de Lleida al segle XIV: una institució d’assistència i caritat’, que sorgeix de la seva tesi doctoral
Historiadora per la Universitat de Lleida, Núria Preixens va fer el màster en patrimoni històric escrit a la Complutense de Madrid. Durant sis anys va ser professora de paleografia a la UdL i actualment treballa a l’Arxiu Municipal de Lleida. A més, col·labora projectes de divulgació i transcripció, com els seminaris de lectura de documents medievals i moderns de l’IEI.
D’on sorgeix el treball? Per què vas voler escriure d’aquesta temàtica i com va ser tot el procés de recerca?
El treball és una part adaptada de la meva tesi doctoral. En el moment de decidir-me a seguir els estudis amb el doctorat, l’únic que tenia clar era que volia emmarcar-lo cronològicament en les acaballes de l’edat mitjana, perquè és el període en què em trobo més còmoda treballant. I més important encara, volia que el paper principal de l’estudi recaigués en la documentació de l’època. D’aquesta manera, vaig acabar trobant en l’Arxiu Municipal de Lleida el fons de l’Almoina, que era enorme, i dels seus documents d’època medieval només se n’havien treballat uns pocs. Era, per tant, l’ocasió perfecta: molts pergamins i llibres medievals conservats, que no havien estat mai llegits, d’una institució que reunia totes les característiques per poder-la estudiar en profunditat. Per la quantitat de fonts, vaig acabar centrant-me només en el segle XIV, i després d’haver transcrit tots els volums conservats d’aquest segle vaig procedir a estudiar diferents aspectes de la institució a partir de la informació que se n’extreia. Era doncs un tema que, tot i l’existència d’alguns estudis aïllats, encara s’havia d’estudiar en profunditat, fet que en alguns moments ha pogut ser una dificultat afegida.
Durant la realització del treball crec que hi ha hagut dos moments d’inflexió. Per una banda, al poc temps d’haver començat, la COVID, el confinament i la impossibilitat d’acudir als arxius per consultar la documentació i poder avançar a bon ritme. Per altra, un període que vaig passar a Bolonya fent una comparativa entre l’Almoina i les institucions d’assistència pròpies d’Itàlia per veure les similituds i les diferències, època que recordo com un petit oasi abans d’iniciar la redacció del treball.
Què era l’Almoina? Com i per què es va crear?
L’Almoina -per molts coneguda com a Pia Almoina, tot i que aquest és un terme que no s’utilitza fins uns segles més tard- neix a mitjans de l’edat mitjana en diversos punts del nostre territori. És una institució única, que no es troba en altres indrets de la península ni del continent, en un moment d’accentuació de la voluntat tant pública com individual d’actuar de forma caritativa. En diverses catedrals es formen aquestes Almoines, entre elles la de Lleida, amb la finalitat d’ajudar a pobres, vídues, orfes… en general, a tots els necessitats de la societat.
Per què has volgut centrar-te en el segle XIV?
L’Almoina de Lleida es va fundar en la segona meitat del segle XII -en general, totes les Almoines es creen al llarg d’aquest mateix segle-, pel que al segle XIV ja ha tingut temps de desenvolupar-se completament i d’estar en ple funcionament. Entre la ciutadania de Lleida ja és una institució reconeguda i arrelada, fins a tal punt que es troben diversos testaments on es deixen béns i propietats a l’Almoina per alimentar als seus pobres. Aquest nivell d’expansió porta a que també s’hagin de posar per escrit moltes accions i actuacions del seu dia a dia, pel que podrem trobar moltes referències que ens en deixin constància.
El segle XIV a més a més està marcat per un ambient de crisi, quan diverses onades de pesta toquen la ciutat de Lleida. Això fa que sigui un període molt interessant per poder analitzar la resposta tant de la institució com de la societat, veient com s’actua en un moment d’adversitat de cara a aquells qui més ho necessiten. Resulta curiós que, alhora, és el punt àlgid de l’Almoina, quan obté més fons, més propietats i s’enriqueix més.
Com era la ciutat en aquella època? Quins van ser els personatges o institucions claus de la seva història?
La Lleida d’aquella època té similituds i diferències amb la nostra ciutat d’ara. L’activitat es concentrava sobretot al voltant del turó de la Seu Vella i la zona del casc antic. Entre la documentació hi apareixen noms de llocs que podem identificar avui com carrers, les adoberies, algunes de les esglésies, o actuals partides de l’horta -ens apareix ja Rufea, Fontanet, les Torres de Sanui…-. El mateix passa amb les persones que hi viuen, com Pere Vidal, Domènec Castelló o Caterina Penella, mentre que en el cas dels pobres, en canvi, gairebé no se n’ha conservat cap nom. Juntament amb l’Almoina, trobem disseminats per tota la ciutat diversos hospitals, que també ajudaven en aquestes tasques d’assistència als necessitats.
Hi havia diferències entre la de Lleida i la d’altres llocs?
La principal diferència que trobem entre les diferents Almoines és la manera com s’assisteix als pobres. El funcionament i l’organització de la institució és a grans trets igual, i és precisament en el moment de tractar amb els necessitats quan trobem variacions. Una de les particularitats del cas de Lleida és que es donava menjar cada dia de l’any, i no només pa i vi, sinó que es donen verdures, formatge, peix i corder. A finals del segle XIV, en canvi, es comença a substituir aquests àpats per una quantitat monetària, i amb els diners cadascú ja s’havia de gestionar el dia.
Una altra diferència la trobem en la gent a la que s’assisteix. És molt habitual trobar que les Almoines assistien a tots els qui podríem descriure com a marginats, pobres, vídues, orfes i peregrins, però en el cas de Lleida, almenys pel que he pogut observar en el segle XIV, només apareixen pobres, entre 90 i 200 cada dia.
Per què et vas presentar al premi? Què suposa haver-lo guanyat?
Em va semblar una oportunitat per donar visibilitat i alhora reconèixer una recerca que he desenvolupat durant anys, i que posa en valor un aspecte poc conegut encara de la nostra història local, que forma part del nostre patrimoni tant històric com cultural. Crec que és necessari que els treballs acadèmics no quedin restringits a l’àmbit universitari, sinó que puguin arribar al conjunt de la societat contribuint a divulgar el nostre passat.
Que el resultat pugui arribar a tanta gent, en certa manera, provoca també una sensació de vertigen. Fins ara la recerca l’havia fet en un entorn reduït, en base a l’arxiu i moltes hores de treball individual.
Què creus que pot interessar més del llibre al lector no acadèmic?
Més enllà del paper central de l’assistència i dels aspectes econòmics del funcionament de la institució, el lector podrà conèixer alguns aspectes quotidians de la nostra ciutat en el segle XIV. Tractant-se d’una època que ens pot semblar llunyana, hi trobem referències a partides de l’horta i a carrers de la ciutat, així com noms propis dels qui habitaven Lleida en aquell moment, tant pobres com rics, pagesos, artesans o religiosos. També s’hi poden veure fragments del seu dia a dia, com per exemple els diferents aliments que conformaven el menjar que es donava als pobres des de l’Almoina. Tot plegat en un context de crisi i tensions econòmiques, que posa de manifest un precedent de la solidaritat, amb un seguit de microhistòries emmarcades en la nostra ciutat.
