Josep Maria Rosselló és un artista visual amb una llarga trajectòria i una obra marcada pel simbolisme i la recerca conceptual. Exposa al Castell del Remei, al Museu de la Noguera i des d’ahir al monestir de les Franqueses de Balaguer amb ‘El retaule de l’Apocalipsi’
Per què neix ‘El retaule de l’Apocalipsi’ i com arriba l’exposició a Balaguer?
El retaule és conseqüència d’altres exposicions que ja tenia en marxa. Jo ja hi estava treballant quan vaig parlar amb el comissari, Joan Burguet, i li vaig comentar que m’agradaria molt presentar-lo en un espai desacralitzat. A partir d’aquí va sorgir la possibilitat de fer-ho a les Franqueses, que és un lloc que per a mi té una gran força i al qual li tinc molta estima.
El projecte es presenta inacabat. Per què ha decidit mostrar-lo així?
Hi ha dues raons. Una és logística, perquè hi ha elements que encara no s’han pogut acabar de col·locar o desenvolupar completament. Però l’altra és més personal: jo treballo d’una manera molt lenta. Al principi tinc molta embranzida, però després necessito temps de reflexió. Les obres no sempre s’acaben quan s’exposen. En aquest cas, quan acabi l’exposició tornarà al taller i continuaré treballant-hi amb calma.
Aquest retaule ve d’un encàrrec anterior per a la Catedral de Tarragona. Què va passar amb aquella proposta inicial?
Era un encàrrec molt interessant que inicialment s’havia plantejat per a la Catedral de Tarragona, però al final no es va poder tirar endavant. En aquell moment vaig tenir problemes de salut i vaig estar ingressat, i això ja va frenar molt el projecte. A més, el format original era un fresc a la paret d’una capella i jo ja no em veia amb la capacitat física de treballar en bastides i en una intervenció tan directa sobre l’espai arquitectònic.
Va ser llavors quan decideix transformar la idea en un retaule?
Exacte. Quan vaig veure que aquella via no era possible, vaig buscar una altra manera de continuar el projecte. Va ser llavors quan vaig pensar en el retaule com a format. Em permetia mantenir la idea conceptual però adaptar-la a una manera de treballar més compatible amb la meva situació i amb la meva manera de pintar. Vaig començar a desenvolupar-lo així, a partir d’estudis previs que ja tenia molt avançats.
Què el va portar a continuar amb el projecte tot i no tenir un encàrrec definitiu?
La veritat és que em va quedar una sensació de recança. Quan has treballat molt en una idea i no la pots realitzar, és com si et quedés a mig camí. En aquest cas ja hi havia molta feina prèvia feta, molts estudis. Vaig decidir continuar-lo perquè em venia de gust i perquè sentia que aquell projecte encara tenia força pròpia, més enllà de qualsevol encàrrec. Jo no pinto pensant en vendre ni en tancar projectes de manera comercial.
Què es trobarà exactament el visitant quan entri a l’exposició?
L’exposició està pensada en dos espais complementaris. D’una banda, hi ha el monestir de les Franqueses, on es mostra el retaule de l’Apocalipsi. De l’altra, hi ha una sala amb els estudis previs. La idea és que el visitant faci un recorregut: primer veu els estudis, que són com el procés mental i visual del projecte, i després entra al retaule final. D’aquesta manera entén molt millor d’on surten les imatges i com s’han construït.
Quins són els elements simbòlics principals que apareixen a l’obra?
Hi ha diversos elements extrets directament del llibre de l’Apocalipsi. Per exemple, l’Alfa i l’Omega, que representen el principi i el final. També hi apareixen els quatre genets, els llamps, i uns cercles que jo he interpretat com el so de les trompetes. A més, hi ha la figura de Maria embarassada, amb dolor de part, tal com descriu el text de Sant Joan. Tot això configura un relat visual molt intens.
Al centre de l’obra hi ha una gran llum que trenca un vitrall. D’on surt aquesta idea?
Aquesta idea ve d’unes converses que vaig tenir als anys vuitanta amb el crític d’art Santiago Amón, a Madrid. Recordo especialment una frase seva que em va marcar molt: deia que era com si Picasso hagués llençat una pedra contra el vitrall de la tradició. Aquella imatge em va quedar gravada durant anys. Amb el temps, la vaig recuperar i la vaig transformar en aquesta idea de la llum que travessa i trenca el vitrall.
L’obra estableix un diàleg amb la tradició artística?
Sí, absolutament. El vitrall simbolitza la tradició, tot allò que hem heretat culturalment. I la llum representa la ruptura, la força que entra i transforma. No es tracta de destruir la tradició, sinó de posar-la en tensió, de veure què passa quan aquesta es trenca i es reorganitza.
Com descriuria aquest “apocalipsi” en el context actual?
Vivim en una voràgine constant d’informació, xarxes i soroll. Recordo una frase de Foix: “És quan dormo que hi veig clar”. Potser avui l’única manera de veure-hi amb claredat és allunyar-se una mica de tot aquest excés de soroll i estímuls.
Quina relació té amb Balaguer?
Ja hi havia exposat als anys vuitanta. La meva relació amb Balaguer ve d’aquella època, quan treballava amb persones vinculades al món cultural de la ciutat. Per això no és un espai nou per a mi, sinó una continuïtat d’aquella etapa.
Busca provocar una reacció concreta en l’espectador?
No necessàriament. L’espectador ja arriba a l’obra amb la seva pròpia experiència.
Quan algú em diu que no entén res, jo penso que potser no hi ha una única cosa a entendre. Cada persona fa el seu recorregut. El que sí que m’interessa és que l’obra generi una experiència.
