Amb l’arribada de l’estiu proliferen les bagateles culturals prestes a perforar el cerebel de tota bestiola vivent. En aquest període és quan les neurones són més castigades que mai a base la musiquilla ‘chungo-comercial’ que abunda per tots els racons. Els estudis especialitzats confirmen que la música clàssica és sana i que la música ‘machacona’, perjudica.
Però caldria especificar el terme, perquè a més del que malament es diu sempre com a música culta referint-se a Vivaldi, Mozart o Txahikovski, per clàssic també es poden enquadrar a Deep Purple, Led Zeppelin i Black Sabbath, sense oblidar a ‘sus majestades’ els Rolling Stones.
El que sí que és clar és que hi ha dos tipus de música: la bona i la dolenta. A banda d’això, hi ha un altre tipus de ritmes que es venen com a música que no s’ho mereixen. En aquest sentit tenen cabuda el que moltes vegades es dissimula com a electrònica, que no deixa de ser una evolució del conegut com ‘makina’ i ‘bakalao’; el ‘latino’ que sol ser més hortera que un pingüí a ratlles, i això que predomina conegut com a ‘reguetón’ que és massa nefast.
Els que vam tenir la sort de gaudir de la creativitat musical de la segona meitat del segle XX, amb un èmfasi especial als 60, 70 i 80, som els que més notem aquesta diferència abismal quant a qualitat. En aquella època fins i tot titlàvem d’horteres a grups que ara, atesa la situació, ens semblen bons.
La música lleugera continua existint com a exponent d’aquelles cançons que en escoltar-les alleugereixen el ventre a base de ‘retorcijones’. Llàstima que als més petits els eduquin amb aquestes sintonies banals, encara que als polítics ja els va bé que el poble creixi amb vocació borreguil i no amb ànims de rebel·lia.
El pitjor de tot és que com que no tenen ni substància a sobre ens roben els termes, des del hardcore al drum’n’bass i i fins a aquell reggae per volar ara transformat en ‘regueton-to’… Oh yeah!
