Quan l’amic Ricard Recasens ens ha donat la notícia de la mort de l’Antonio Hernández no he tingut esme de fer res més que agafar l’harmònica que guardo al calaix de l’escriptori i posar-me a tocar La vall del riu vermell. No sé quin impuls m’ha fet buscar consol en la cançó Red River Valley que cantàvem de joves adaptada al català: “Trobarem a faltar el teu somriure, / dius que ens deixes, te’n vas lluny d’aquí, / però el record de la vall on vas viure / no l’esborra la pols del camí”. No he pogut acabar. Plorant no es pot fer sonar l’harmònica. De seguida m’he refugiat en els records de vida compartida amb l’Antonio. Vam estudiar junts a l’Episcopal. Si hi havia algun enrenou a la classe, sempre li tocava el rebre. “Hernández, al rincón!”, castigava mossèn Biel, el Pirata, encara que l’Antonio no hagués fet res. L’Antonio era l’entremaliat beneit. No va perdre mai el tarannà rialler, ni quan passava consulta. “Doctor, que s’ha de despullar la nena?”, preguntava la mare sol·lícita. “Que faci el que vulgui. Jo només miro la gola”, responia l’eminent otorrino, “molt ben considerat per la seva professionalitat”, segons descriu la intel·ligència artificial. Al Caliu Ilerdenc, als Amics del Bacallà, a Coutopia… Allà on estigués l’Antonio no faltava l’alegria. Quan vam complir 50 anys, em va dir: “Hem arribat al cim. Ara hem de baixar a poc a poc”. Has baixat massa de pressa, Antonio. Amb l’harmònica he acabat, a poc a poc, la cançó: “Quan arribis a dalt la carena, / mira el riu i la vall que has deixat / i aquest cor que ara guarda la pena / tan amarga del teu comiat”.
Sessió: No iniciada
