Moltes tardes d’estiu les passàvem a la Palanca d’Artesa de Segre, un espai per gaudir del riu que des de fa uns anys l’Ajuntament ha tornat a posar en valor. D’aquells dies d’infància també recordo algun berenar al Càmping del Cel de Rubió, que pràcticament es va emportar la riuada del 82, com la Palanca, on abans de les inundacions fins i tot hi havia hagut un bar. I és que Lleida té la sort de tenir riu, que és traïdor (com tristament demostren els dos ofegaments d’aquesta setmana a Camarasa) però que alhora és un valor que cal reivindicar. Al Balaguer d’abans de la guerra (i també de després) era freqüent anar a banyar-se a les Roquetes, una zona riu amunt on també s’hi ha ofegat gent però és que el riu és com el mar. Se l’ha de témer i se l’ha de respectar. De la mateixa manera que se l’ha d’admirar. Potser per això a París han tornat a recuperar una zona de bany al Sena, un cop les aigües han tornat a ser de qualitat després de la inversió que s’hi va fer pels Jocs Olímpics. Hi penso sovint quan veig el riu a Balaguer o a Lleida, on l’alcalde Larrosa s’ha empescat això de les platges, que no és mala idea i s’hauria de portar a la pràctica. Qualsevol ciutat europea que tingués el valor d’un riu Segre com el nostre, a voltes domesticat per la canalització de Lleida o Balaguer, o a vegades salvatge i un punt perillós, com la Platgeta de Camarasa o la Palanca d’Artesa de Segre, segurament li trauria més partit. I d’exemples en tenim ben a prop. A Gerri de la Sal, entre el magnífic pont romànic que uneix el poble amb la canònica de Santa Maria, la gent s’hi banya cada dia, hi pren el sol i el bar de davant (on temps ençà encara hi havia vist l’enyorat Rafeques llegint el diari) és un indret freqüentat per tothom que hi fa vacances. No té preu banyar-se a Gerri, de la mateixa manera que no en té posar els peus al Noguera Pallaresa just després d’arribar a Montgarri o fer el mateix al riu Bonaigua anant o venint de la cascada del Gerber. Som país de rius, doncs. Tenim el Segre, els dos Nogueres, el Bonaigua o el Noguera de Tor. És evident que no tots els espais poden estar habilitats pel bany i que cal buscar zones segures però disposar d’aquest patrimoni és una sort. Només falta que ens ho creguem.
Sessió: No iniciada
