Els boscos madurs són referents de com serien els boscos si no haguessin estat alterats per l’impacte humà i lliures de fenòmens extrems com ara grans incendis, resultat de la pròpia dinàmica natural. Aquestes condicions creen un entorn òptimque afavoreix una fauna i flora molt diversa i exclusiva, amb arbres centenaris i abundància de fusta morta de grans dimensions.
A la Mediterrània és difícil trobar-los i s’estima que ocupen menys de l’1% . Ara un nou estudi que s’ha fet en tot el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva Zona Perifèrica, conclou que concentra la major quantitat i qualitat de boscos madurs de Catalunya i Espanya coneguda fins ara. Per fer-se’n una idea del valor d’aquests boscos pirinencs, mentre l’Informe Estat Natura 2020 de Catalunya ens deia que en una escala de l’1 al 10, el conjunt dels boscos de Catalunya tenien un grau de maduresa de 2,3, en el cas d’Aigüestortes, en alguns dels boscos estudiats, aquest índex arriba fins a 8,7. En el cas d’Espanya la comparativa de boscos similars d’avetosa, pineda de pi negre i pineda de pi roig, també situen al Parc Nacional, en conjunt, entre els que presenten els valors de maduresa forestal més elevats.
Com a part del treball, també s’ha dut a terme el 4t Inventari Ecològic i Forestal del Parc Nacional, on s’han mostrejat i analitzat 192 parcel·les, tant dins del Parc Nacional com a la seva zona perifèrica de protecció, per obtenir una fotografia detallada del seu estat de conservació, grau de maduresa i composició dels boscos. Entre moltes altres conclusions, es constata que els valors mitjans de maduresa dels boscos del Parc Nacional se situen entre 4,2 i 4,7 sobre 10. Pel que fa als 20 rodals més madurs, que en conjunt ocupen 432 hectàrees, la majoria són avetoses, mentre que quatre són pinedes de pi roig i tres, pinedes de pi negre. Els valors de maduresa d’aquests rodals oscil·len entre 5,3 i 8,7 sobre 10 i es concentren a les valls de Sant Nicolau (Alta Ribagorça) i d’Espot (Pallars Sobirà), dins de la zona de protecció estricta del Parc Nacional, i també a la vall de Colomèrs (Val d’Aran), a la zona perifèrica de protecció.
«Els boscos madurs tenen arbres de diferents dimensions i edats, fusta morta de grans dimensions conformant una estructura arbòria molt complexa, formada per molts estrats de vegetació”, explica Jordi Vayreda, investigador del CREAF i que ha co-liderat l’inventari. Aquesta diversitat crea una infinitat de condicions microclimàtiques que ajuda a retenir millor la humitat, millorant la seva resiliència davant de pertorbacions com els incendis o les sequeres i donant refugi i aliment a una gran diversitat d’espècies exclusives, rares i sovint amenaçades, com el gall fer. A més, són importants reservoris de carboni. «Per això, saber on es troben i preservar-los ha de ser una prioritat», destaca Vayreda.
Pel que fa a la composició dels boscos del Parc Nacional, l’inventari revela que el pi negre (Pinus uncinata) és l’espècie dominant, seguit de l’avet (Abies alba) i el pi roig (Pinus sylvestris), entre d’altres. Respecte als arbustos, el neret (Rhododendron ferrugineum) és l’espècie més freqüent, seguit del nabiu (Vacciniummyrtillus). Per conèixer el grau de maduresa, s’han analitzat elements com ara la quantitat d’arbres de grans dimensions, la fusta morta i la diversitat de dendromicrohàbitats, petites característiques morfològiques que apareixen als troncs i a les capçades dels arbres vius, com ara cavitats, ferides, fusta exposada, branques mortes, escorça desenganxada o altres formes irregulars, i constitueixen refugis per a nombrosos organismes.
Els resultats formen part del projecte BHAVEC (Avaluació de l’estat de conservació d’hàbitats naturals i actuacions de millora de la maduresa forestal en el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici), impulsat pel Parc Nacional i coordinat pel CREAF i el CTFC i finançat pel «Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència» del fons Next Generation. La iniciativa inclou l’Inventari Ecològic Forestal de 2024 i un estudi específic sobre els boscos madurs. A més, s’hi ha creat un full de ruta per accelerar l’envelliment d’algunes parcel·les i ja s’han posat a prova diverses actuacions. Un altre dels resultats és que, per primera vegada, s’ha analitzat com han evolucionat els boscos d’aquest Parc durant les darreres tres dècades.
Més madurs i més carboni emmagatzemat que fa 30 anys
A més, per primer cop, l’inventari actual s’ha comparat amb els inventaris de 1993, 2004, 2014. La comparativa revela que els boscos del Parc han augmentat de manera notable el carboni emmagatzemat durant les darreres tres dècades. Per exemple, a les parcel·les dominades per avet, el carboni emmagatzemat en la biomassa dels arbres vius ha passat de 69,8 a 148,5 tones per hectàrea, més del doble; en les de pi roig, ha augmentat de 57 a gairebé 100 tones per hectàrea, i en les de pi negre, de 47 a 65 tones per hectàrea. Això significa que durant aquests darrers 30 anys els boscos del parc han continuat segrestant CO2 i ho seguiran fent en el futur.
«En general, també constatem que els boscos son cada vegada més madurs, amb més arbres de grans dimensions, més fusta morta i una major diversitat estructural i d’espècies», Lluís Comas, investigador del CREAF. Segons l’investigador, “això demostra la importància de fer servir la figura de Parc Nacional com a protecció màxima per aconseguir boscos així de madurs”.
Fusta morta, clarianes i altres propostes per envellir un bosc
Segons els investigadors, els processos que porten un bosc cap a la maduresa poden requerir dècades o fins i tot segles. Per això, també proposen actuacions que poden accelerar aquest envelliment. “Algunes de les propostes busquen conservar i reforçar els elements de maduresa que ja hi ha al bosc i, alhora, crear les condicions perquè se’n desenvolupin de nous. Entre les mesures previstes es proposa reduir selectivament la competència al voltant dels arbres de grans dimensions i de les espècies acompanyants, així com obrir petites clarianes per afavorir aquests arbres, estimular la regeneració i diversificar l’estructura i composició del bosc”, explica Pol Guardis del CTFC.
Una altra mesura important és conservar i generar fusta morta de grans dimensions, tant deixant arbres morts en peu com a terra, «ja que és un hàbitat clau per a un ampli ventall d’espècies, entre les quals hi ha fongs, briòfits, líquens, escarabats i altres invertebrats, ocells i petits mamífers», destaca Xènia Jaumejoan del CTFC.
Aquestes actuacions ja s’han posat a prova en un dels rodals de la zona perifèrica del Parc com a experiència pilot, amb l’objectiu d’analitzar-ne l’evolució i valorar fins a quin punt determinades intervencions poden accelerar processos que, en condicions naturals, es produirien molt més lentament.
«Aquests estudis ens han de permetre entendre millor com són i com han canviat els boscos del Parc, però sobretot ens donen eines per decidir com els hem de conservar», destaca Lluís Florit, director del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
