Quin estiu de calor i mals averanys. Seixanta mil persones entrant per Ceuta, més de setanta morts, Exèrcit i Guàrdia Civil aturant l’allau i atenent com poden les víctimes. No es una crisi migratòria, es una crisi diplomàtica i humanitària, el joc de geopolítica dels Estats on les persones són cromos i escuts. Els ceutís se senten envaïts i desprotegits, però almenys han parat els peus a l’extrema dreta. I mentrestant aquí cremen focs i ens despertem cada dia amb ecoansietat, com diu l’amiga Meritxell Centeno. Focs que destrueixen ecosistemes sencers, milers d’animals, plantes i arbres anònims que són els únics i veritables habitants de la naturalesa, els testimonis muds d’un planeta on una gran part de la raça humana s’ha tornat boja i prepotent. Amb aquest panorama és fàcil caure en la desesperança. Aquests dies ens han deixat artistes com Josep Vallverdú, Glen Hansard i Manolo Solo, i el company de Lleida, Josep Ramon Casañé. Tots han rebut emotius homenatges unànims. Cada nova absència ens deixa desguitarrats, aquesta paraula que he aprés també aquests dies en boca de la Julita, una infermera jubilada d’Algerri. Deixar empremta és el millor que queda quan algú marxa. Qui ho dóna tot al present ens regala el futur.
Sessió: No iniciada
