Sento molt la frase “la gent em cansa”, que s’aplica als que només saben parlar d’ells mateixos. Res més els interessa i són incapaços de parlar d’altres temes. Simplement, els demanaria que fossin atents i educats, que pensin que molesten quan monologuen creient-se el centre del món i no volen saber res dels altres. No deuen saber que sense els altres, no podríem ser nosaltres.
No sé si en té la culpa la Covid-19 que ens va clausurar i va silenciar als xerraires que ara ho compensen parlant pels descosits. Tampoc sé si una part de responsabilitat recau en els nous mitjans de comunicació escrits. La fatiga de ser sempre receptors, destinats a suportar tabarres alienes ha despertat l’aspretat en alguns individus i la manifesten afirmant “No puc més, la gent em cansa”. Les persones que parlen sempre d’elles mateixes és perquè són uns egoistes desconsiderats o no saben enraonar de res més.
No sé si s’ha perdut l’hàbit de la bona conversa perquè es parla a través del Twitter, WhatsApp o SMS. Som les paraules. Les paraules ens delaten, ens revelen, ens comuniquen amb els altres i ens defineixen. Diuen si som cultes, eixerits, sensibles, antipàtics, narcisistes, egoistes.
En Josep Pla deia: “coneixeràs les persones per la conversa, per les paraules que usen i comprovaràs quins es mereixen ser escoltats i quins, no. Per dialogar amb un desconegut, primerament has de donar informació, presentar-te de forma amable i educada i el receptor si no va atrafegat recíproca, per exemple, l’amo d’un restaurant es posa a xerrar quan ja té enllestida la feina, mentre feineja no està per romanços amb comensals ociosos”. Caldria aplicar més sovint aquests consells en el dia a dia…
La comunicació interhumana és l’acció conscient d’intercanviar missatges entre dues o més persones amb la intenció de transmetre informació o escoltar opinions diferents. Saber conversar és una necessitat, saber escoltar, un art. Conversar és l’intent de comunicar-nos per entendre’ns millor, és el plaer en la confidència, en el secret, de la declaració d’amor, de la trivial xerrada i en el desacord i en l’avinença. Ara bé, com diu la dita, per ben conversar s’ha de saber escoltar. Dialogar serveix per intercanviar idees entre un emissor i un receptor, que es van intercanviant els rols, però de res serveix si els dos conversadors no estan disposats a renunciar a cap opinió. Molts adults viuen presoners dels seus prejudicis i creuen que si la realitat no els dona la raó, és la realitat la que s’equivoca. Els joves d’ara ho saben tot, no han de ser ensenyats, van per la vida envalentits i creguts, orgullosos i omnipotents.
Vist des de dalt, abans, fer petar la xerrada era un entreteniment urbà de plaer. A l’estiu molta gent treia les cadires al carrer per gaudir de la fresca i aprofitar per comunicar-se amb els veïns i els vianants. Molts homes els diumenges a la tarda es trobaven al bar per debatre amistosament. La gent s’entretenia amb delicioses converses petites que giraven sobre la vida local quotidiana i també familiar. L’estat del temps o diàlegs domèstics també eren altres temes, o bé alguna vegada quan un foraster s’introduïa i podia explicar com era la ciutat, el treball i els ocis, igual audiència podia aconseguir el veí que havia viatjat i contava les seves peripècies. També hi havia molt debat en les associacions i els col·lectius, però tristament es van desfer quan alguns dels seus membres es passaren a la política. Avui els mitjans virtuals han eliminat la conversa oral i l’han fet escrita a la pantalla de l’ordinador, de les tauletes o bé dels mòbils. Com serà la comunicació el dia de demà? Potser ja serà tot propietat de la intel·ligència artificial!
