Els temps estan canviant. Bob Dylan tenia raó amb la seva cançó, però no es va mullar a l’hora de continuar afirmant que sí que estan canviant, però per mal. “De mal en peor” que diríem els que vam tenir la sort de viure dècades com els 70 i els 80 del segle passat.
És cert que més avall dels Pirineus es va patir molt amb els 40 anys de repressió, però després van arribar aquells somnis de llibertat que malauradament s’han anat diluint amb el pas dels anys i més des que vam canviar de mil·lenni. Ningú no hauria imaginat que quan parlàvem de l’any 2000, aquelles imatges de futur cinematogràfic i de robots substituint els humans, es convertirien en el malson a què ens han conduït aquests personatges a qui hem confiat (?) que prenguessin les regnes d’aquesta societat.
Molt a desgrat nostre, amb les pamplines polítiques dels últims temps hem passat de l’il·lusionant ‘Prohibit prohibir’ d’aquelles felices èpoques al detestable ‘Tot està prohibit’. El caos que assola el món ve donat perquè la majoria de les coses no van bé. I “la culpa de todo” no “la tiene Yoko Ono”, com deia la cançó, sinó que tota la culpa la tenen els polítics.
Per més que es vulgui dissimular, política és sinònim de corrupció. Caldria resetejar-ho tot perquè almenys alguna cosa tornés a funcionar una mica més dignament. Les lleis se les treuen de la màniga al millor postor i la constitució a què s’agafen la canvien com els convé.
Ens tenen enxampats per on fa més mal, la justícia és una senyora desconeguda i l’agència tributària s’encarrega d’empobrir-nos sense compassió. Fins i tot la llibertat d’expressió l’han convertit en la seva llibertat de pressió… Oh yeah!
